El català a Europa, en via morta
No hi ha perspectiva d'una solució a curt ni a mitjà termini per a l'oficialitat del català a Europa. Els esforços del PP espanyol per obstruir la iniciativa influint en la família democristiana –en especial en el govern alemany– han donat fruit. Ara mateix, l'assumpte està en via morta. Amb l'agreujant que els moviments negociadors per part del ministre José Manuel Albares que s'han anat succeint aquests dos últims anys han acabat produint un cansament diplomàtic en la majoria de països, fins i tot en els que hi són favorables, cosa que ha provocat que de moment no se'n vulgui parlar més. Els estats ara mateix no ho consideren un tema prioritari i creuen, a més, que la manca de consens i, per tant, de novetats al respecte, fa que sigui inútil tornar-ho a discutir. La posició refractària de l'executiu de Merz és el que ha fet descarrilar la proposta, que ara ja ningú no espera.
Amb 10 milions de parlants (el 20% de la població espanyola), el català és la quinzena llengua més utilitzada a Europa. Però no és llengua d'estat. Les llengües pròpies de Malta i Irlanda, molt més minoritàries, són oficials a la UE. Quantitativament, però també qualitativament (el català té una tradició històrica i literària de llarg recorregut, i una sòlida vitalitat cultural avui dia), no hi ha dubte del pes del català a Europa. Però la política comunitària no sembla tenir gaire present la realitat social i cultural. La petició del català va lligada també a l'euskera i el gallec, les altres llengües minoritàries oficials dins l'estat espanyol, fet que li dona encara més sentit en termes de respecte al patrimoni lingüístic divers europeu, però que complica i encareix la implementació eventual de la mesura.
Fins ara, les dificultats han pesat més que els arguments sòlids. I estratègicament les coses no s'han fet bé. Des que l'agost del 2023, quan, a remolc de les exigències de Junts, hi va haver la primera petició oficial espanyola per reformar el reglament lingüístic de la UE per afegir-hi el català, el basc i el gallec, no s'ha avançat gaire. I dins el laberint de les institucions europees, sovint no avançar és retrocedir. En aquell moment, amb Puigdemont pressionant el PSOE, es va sobreactuar amb presses sense tenir els fils mínimament lligats. I tot apunta que el que s'ha produït ha estat un efecte bumerang. Segurament ara mateix estem en una posició menys receptiva per part dels Vint-i-set que quan a Brussel·les es va posar l'oficialitat per primer cop sobre la taula. I cal recordar-ho: només prosperarà si hi ha unanimitat de tots els governs. No era ni serà fàcil.
L'optimisme inicial del ministre Albares estava poc fonamentat. Caldrà molt més convenciment per part del govern espanyol, molta més mà esquerra diplomàtica i, també, més pressió unànime i coordinada des de Catalunya. Aquest darrer punt no és menor i, pel que s'ha vist, tampoc no és fàcil: fins ara, tothom s'ha volgut apuntar el trumfo, tothom ha prioritzat la gesticulació pròpia. Quan el que tocaria és anar junts (Govern, Junts i ERC) a l'hora de pressionar l'executiu de Sánchez i de fer lobi plegats a Brussel·les. És possible? O un cop més el partidisme passarà per sobre d'un afer de país com és la llengua?
