29/06/2022

Europa, escenari d'una nova era bèl·lica

2 min
Joe Biden, Jens Stoltenberg i pedro Sánchez a la cimera de l'OTAN a Madrid

L'OTAN ha donat a Madrid el tret de sortida a una nova era global marcada pel rearmament i la confrontació . El llenguatge bèl·lic torna a ensenyorir-se de l'escena internacional, amb Europa com a principal escenari del conflicte. El segle XXI comença a recordar, doncs, el segle XX. La guerra d'Ucraïna ha alterat tots els equilibris geopolítics. L'Aliança Atlàntica, clau durant la Guerra Freda, ha fixat en la seva cimera espanyola la Rússia de Putin com "l'amenaça més significativa i directa" i, al seu costat, ha situat com a segona preocupació per a la seguretat global una Xina autoritària que aspira a situar-se aviat com a primera potència econòmica mundial.

L'OTAN, doncs, amb uns enemics oficials perfectament identificats, ha exhibit una unitat i una determinació que fins fa quatre dies semblaven impossibles. Amb el Japó com a país convidat, amb la perspectiva de la pròxima incorporació dels nòrdics Suècia i Finlàndia, i amb una Turquia que ha esvaït els dubtes , l'Aliança es reforça i llança un missatge de fortalesa que inclou l'augment de la despesa militar dels seus 30 socis fins al 2% del PIB abans del 2024; també això formava part fins ara més del terreny dels desitjos que de la realitat. Aquesta vegada, en canvi, els estats membres no semblen tenir dubtes.

Així doncs, si una cosa ha aconseguit la guerra de Putin a Ucraïna és enfortir militarment Occident. A l'última cimera de l'OTAN, la del 2010 a Lisboa, Rússia hi va assistir com a "soci estratègic". Ara Moscou ha esdevingut l'enemic estratègic que de cop ha cohesionat l'Aliança. Europa ja no titubeja. Ha estat especialment clau el canvi que s'ha produït amb Alemanya, que ha girat com un mitjó la seva històrica inhibició en qüestions militars. I el mateix es pot dir dels països nòrdics de tradició pacifista. La por a l'expansionisme rus i a la retòrica agressiva de Putin no són ni molt menys infundades. Els líders de les democràcies liberals tenen clar que no es pot deixar sols Zelenski i el poble ucraïnès davant l'agressió russa. A diferència del que va passar amb l'annexió de Crimea el 2014, a Putin ara se li estan parant els peus.

Dit i acceptat això, el resultat de tot plegat és, tanmateix, un món més insegur i inestable. Tot i que la guerra s'estigui lliurant amb mètodes convencionals, l'amenaça nuclear agafa de nou un preocupant protagonisme: només cal esmentar com la cimera de Viena de la setmana passada per al desarmament nuclear ha passat sense pena ni glòria. I de retruc, la lluita contra l'altra gran amenaça global, la climàtica, queda seriosament tocada perquè la governança multilateral que exigeix la descarbonització és avui, de cop, molt més difícil, i perquè la crisi energètica ha canviat tots els plans. Per no parlar de les conseqüències econòmiques del nou escenari al qual l'OTAN ha donat carta de realitat: serà molt difícil evitar que l'increment de la despesa militar vagi en detriment de la inversió i els ajuts que havien de servir per sortir de la crisi pandèmica amb un nou model econòmic verd i social. El món torna a parlar el llenguatge de la força. I això, per força, tindrà conseqüències en tots els camps.