¿Hi ha excés de terrasses de bar a Barcelona?
Sort del balcó o sort de la terrassa, va descobrir molta gent de ciutat durant el confinament més dur de la pandèmia. Després, quan es va poder començar a sortir, tots vam redescobrir el valor del silenci, dels espais públics i les zones verdes, el goig de poder caminar o córrer, d’anar en bicicleta o patinet, per unes ciutats amb menys vehicles sorollosos i contaminants. Amb l’urbanisme tàctic, l’Ajuntament de Barcelona va treure carrils al trànsit convencional i en va donar als vianants i al trànsit verd. També va aprofitar aquests nous espais guanyats al carrer per donar un respir a bars i restaurants, que així, davant la prohibició d’obrir al públic els locals interiors, van poder remuntar el negoci amb les terrasses a l’aire lliure: durant el covid, a la capital se n’han autoritzat 3.688. Si hi sumem la picaresca dels qui hi posen més taules i cadires de les assignades, el fenomen salta a la vista. Barcelona ja era històricament una ciutat de bars, amb el boom turístic de les últimes dues dècades la cosa es va disparar i ara, com a resultat col·lateral de la pandèmia, això és encara més visible. Avui costa trobar un carrer, tant al centre com als barris, on no hi hagi a la vorera o la calçada una terrassa -sovint unes quantes- amb taules i cadires.
¿És un canvi que ha vingut per quedar-se? La decisió, pendent de prendre’s, marcarà en bona mesura el pols del dia a dia de la ciutat els pròxims anys. L’equip de l’alcaldessa Colau se la juga en aquesta disjuntiva. Mirat pel costat positiu, les terrasses a l’aire lliure aprofiten el bon clima mediterrani i donen atractiu i dinamisme a la ciutat. Són, també i sens dubte, un factor de seguretat sanitària enfront del covid (que, recordem-ho, encara és aquí) i de futurs virus que puguin arribar. Són també un entorn de sociabilitat. I han estat, i poden seguir sent, una font d’ingressos vital per al sector de la restauració, a més, esclar, d’una injecció d’ingressos en forma de taxes per a l’Ajuntament.
A l’altre costat de la balança hi ha també raons de pes, amb dos elements principals que obliguen a buscar solucions. El primer i més obvi és el soroll: els veïns de zones que s’han anat especialitzant en terrasses argüeixen que han perdut la tranquil·litat. Carrers com Enric Granados a l’Eixample o Blai al Poble-sec d’entrada van tenir el privilegi de ser de vianants, però amb el temps s’han convertit cada cop en més invivibles. La pandèmia no ha fet sinó extremar el problema convivencial. L’altre element és que, en aquests entorns sobreocupats per la restauració, el comerç tradicional i variat ha desaparegut, foragitat per l’auge dels preus de lloguer dels locals. Si la situació, ara que el turisme encara no s’ha recuperat, ja és crítica, ¿com ho serà quan tornin massivament els visitants un cop se superi del tot la crisi del covid?
Així doncs, toca sospesar bé pros i contres. Segur que s’han de reforçar les inspeccions per evitar abusos. Però també caldrà actuar amb regulacions que impedeixin que l’oci lligat a la restauració es carregui futures superilles o zones de vianants.
