Gir judicial sobre el català a l'escola
L'intent de fer servir l'escola com un lloc de confrontació de llengües ha fet perdre inútilment moltes energies, ha creat fenomenals malentesos i algun xoc absurd, i sobretot ha desviat l'atenció respecte a moltes altres qüestions realment rellevants al voltant de l'educació: coneixements, mètodes, recursos... L'escola té molts reptes al davant. El català com a llengua vehicular, dins un sistema que sempre ha garantit també l'aprenentatge i la presència del castellà, ha estat la fórmula que ha funcionat en democràcia amb un ampli consens. Les veus discordants sempre han estat minoritàries. Des de fa anys, els intents reiterats de la dreta espanyolista per trencar aquest ampli consens no han aconseguit capgirar l'opinió pública ni incidir realment en els centres escolars, però sí que han fet forat en l'àmbit mediàtic i, més decisivament, en el judicial. La judicialització de l'ús de les llengües a l'escola ha conformat un dels episodis més tristos dels últims anys. Perquè, lluny de buscar justícia, només ha servit per crear problemes sobrevinguts i curtcircuitar els acords tant entre polítics com entre professionals. S'ha arribat a l'absurditat de voler condicionar la feina dels mestres a l'aula amb la imposició de percentatges arbitraris d'ús de les llengües, prescindint dels nous mètodes de treball per equip i per projectes, en què les lliçons magistrals i les assignatures estanques ja no són al cor del sistema.
El més esperpèntic és que tot això ha fet aflorar una evidència que havia quedat oculta: que l'aplicació laxa o flexible del sistema d'immersió ha anat en contra del català. De manera que avui la realitat és que l'idioma que calia protegir atesa la seva dèbil implantació social està més feble que mai tant a les aules com als patis, i per descomptat al carrer. Les dades d'ús social del català són avui alarmants, especialment entre els joves. Així doncs, la suposada marginació del castellà denunciada a la justícia ha reforçat la necessitat de donar més protecció al català.
És en aquest context que arriba ara la nova resolució del Tribunal Constitucional (TC) sobre la Lomloe, llei d'educació estatal també coneguda com a llei Celaá, aprovada a finals del 2020 i que el PP i Vox van portar a l'òrgan de garanties. Segons el TC, de la Constitució "no deriva la necessària fixació per l'Estat d'una proporció de l'ús del castellà en el sistema educatiu", contradient així la sentència del Tribunal Suprem que imposava un 25% de castellà a les aules catalanes i que Parlament i Govern van voler esquivar amb un decret llei i una llei. Segons el TC, el que pertoca és trobar "un patró d'equilibri o igualtat entre les llengües i un dret efectiu a usar-les". Sens dubte, el posicionament de l'alt tribunal suposa un revés per als defensors de fixar percentatges i, per tant, un respir per a mestres i evidentment per al Govern i la majoria parlamentària que va buscar una sortida per salvar la preeminència del català assegurant, com sempre, la presència del castellà. El conflicte judicial encara té recorregut i no es pot abaixar la guàrdia, però s'obre una porta cap al sentit comú.
