La gran fortalesa del català, malgrat tot
Enmig d'un pessimisme general sobre la salut del català, també és de justícia remarcar-ne les fortaleses. I la principal és la transmissió lingüística, que és un indicador clau per calibrar la salut de les llengües. Doncs bé, en el cas del català les dades indiquen que hi ha molta més gent que parla català (només català o combinant-lo amb el castellà) amb els fills (45%) que amb els pares (28%). És a dir, hi ha molta gent que tot i tenir el castellà com a llengua familiar ha decidit parlar en català amb els seus fills. Aquest fet, en un moment en què ha arribat al país un important contingent de població nouvinguda que parla altres llengües, és fonamental.
Tots coneixem històries familiars que exemplifiquen aquestes dades. Nosaltres n'hem triat dues. La del guionista Eduard Sola i la de la dibuixant de pare tunisià Màriam Ben-Arab. En el cas d'Eduard Sola, qui pren la decisió de parlar català amb els fills són els seus pares, de manera que a la família es produeix un tall generacional: els més grans tenen el castellà com a llengua habitual i els més joves, el català. Però tot dins d'una normalitat i una naturalitat absolutes.
Quines lliçons en podem extreure? Doncs que aquella generació que havia vingut d'altres zones d'Espanya va entendre que el català era la llengua en què havia d'educar els seus fills per facilitar-los la integració i donar-los més eines per progressar, i va veure la transmissió del català com una manera de segellar el seu compromís amb aquella terra que els havia acollit i els havia donat una oportunitat per tirar endavant. No és fàcil prendre la decisió de parlar amb el teu fill una llengua diferent en la qual t'han criat a tu, per això cal valorar aquest pas que van fer moltes famílies com una de les raons que expliquen l'extrema capacitat de resiliència que ha demostrat la llengua catalana al llarg dels segles.
La pregunta és si ara es donen les mateixes circumstàncies que llavors perquè els nouvinguts facin el mateix pas. I la resposta és que les circumstàncies han canviat però que en essència els mecanismes que afavoreixen la transmissió lingüística són els mateixos. La clau és que la gent percebi el català com una llengua necessària, útil, que els farà partícips d'un projecte de vida en comú anomenat Catalunya, la seva cultura i la seva particular idiosincràsia i teixit social. Aquest objectiu es pot aconseguir de moltes maneres, però ara hi ha una realitat diferent de la dels anys 60 o 70. Molts nens parlen una llengua a casa que no és ni català ni castellà, i l'experiència demostra que ells valoraran el català en la mesura que també els autòctons valorem la seva llengua i cultura d'origen. La xenofòbia i les actituds de menyspreu cap a cultures diferents de la nostra són les vies més ràpides per a la minorització del català. L'entorn multilingüe ha vingut per quedar-se. I el repte és que el català continuï sent la llengua que ens cohesiona com a país i com a societat.
