La greu crisi del cereal
El sector del cereal català ja ha llançat el seu crit d’alarma. D’alarma extrema, perquè no s’ha evitat, per exemple, la paraula catàstrofe. Des d’Unió de Pagesos s’augura una pèrdua d’almenys el 80% dels sembrats, i si la xifra no és més alta és perquè a la Catalunya central o al Prepirineu tindrien un cert marge de millora si plogués en els pròxims dies. En canvi, la devastació als cultius de la plana de Lleida és gairebé absoluta, sense esperances de recuperació: més enllà que hagi desaparegut el color verd dels camps, bona part de les finques ja "estan rostides", en expressió dels seus propietaris.
No es pot dir que els problemes derivats de la sequera hagin agafat ningú desprevingut, per descomptat. De fet, si els nivells d’alarma han d’arribar a màxims, o almenys han de guanyar un o dos graus, és perquè ja no estem dient que no funciona el pla A sinó que en molts casos ja hem de lamentar que no funcionen els plans B i C. No són pocs els pagesos que de cara a aquesta temporada havien canviat de cereal, havien abandonat el panís, que demana més aigua, i havien apostat pel blat o l’ordi, clarament de secà i que en necessiten poca. En realitat, depenen exclusivament de la (poca) pluja: amb uns 80 litres per metre quadrat entre novembre i l’estiu ja fan. Però a la plana de Lleida no arriben ni a la meitat d’aquest volum, i les altes temperatures han fet la resta.
Hi ha una mica més d’esperança per a les terres de regadiu, perquè almenys estan treballant per salvar la meitat de les collites, bàsicament de fruita dolça: els regants del Segarra-Garrigues han prohibit el cultiu del panís com a mesura d’estalvi. Però aquest petit marge de les terres de regadiu en relació a les de secà té el contrapès de la quantitat més gran d’inversions que demanen. Per tant, estem davant una situació catastròfica i una altra que encara manté un bri d’esperança. En tot cas, s’acumulen als problemes per la manca d’aigua que pateix el sector des del 2021.
Les conseqüències pel que fa a l’alimentació són evidents. A més, la particularitat del cas del cereal i els farratges és la seva afectació en altres sectors, com ara la ramaderia, els adobs, els fitosanitaris, les llavors, els escorxadors... L’Estat té unes necessitats anuals de 32 milions de tones de cereal, i la meitat són de producció interna. La dependència de les compres a l’exterior, per exemple a Ucraïna, augmentarà. Un problema gens menyspreable.
Evidentment, torna a estar damunt la taula el debat sobre les ajudes públiques i l’estira-i-arronsa entre els sindicats i el departament d’Acció Climàtica. Per a les pèrdues de l’any passat no es va obrir cap línia d'ajuts. Veient com anirà la campanya actual, el departament ja avalua danys.
Aquí entra el complex equilibri que no es pot perdre entre aquesta mirada a curt termini i el mitjà i llarg termini que impliquen la recerca, la investigació i la innovació en els cultius i en la gestió de l’aigua. El bon funcionament de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) demostra que se n’ha tingut cura, però si cal redoblar els esforços en aquest sentit, tots els sectors afectats ho hauran de veure amb bons ulls. L’aquí i ara és important, però el després no ho és menys. En depenen sectors amb un valor alimentari i, per tant, també econòmic de primer ordre. I en depèn també l’equilibri territorial.
