La imperiosa necessitat de frenar els preus dels lloguers
Les últimes dades de l'Incasòl tornen a marcar un rècord del preu mitjà dels lloguers a Barcelona: 1.087 euros. El salari mínim interprofessional actual a Espanya és gairebé idèntic: 1.080 euros. Per tant, una persona que cobri aquest sou i no tingui un pis de propietat, si viu sola, s'ho pot arribar a gastar tot només amb el lloguer, cosa inviable, esclar. De fet, segons càlculs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona, el sou mínim per viure dignament als municipis de l'àrea barcelonina és, en el cas d'una persona sola, de 1.596 euros, i en el cas concret de la capital, de 1.735 euros. A Catalunya, també segons l'Incasòl, el preu mitjà de l'arrendament s'ha moderat lleugerament: va tocar sostre el 2022 amb 814 euros i ara està situat en els 812 (el cost baixa a les demarcacions de Lleida i Tarragona i puja a Girona).
El Govern ha identificat fins a 140 municipis catalans com a "zones tensades" pel que fa a l'accés a l'habitatge. L'objectiu és aplicar-hi la regulació dels preus del lloguer prevista en la nova llei estatal de l'habitatge, que està en vigor des de finals del mes de maig. El departament de Territori ja ha iniciat el tràmit d'informació pública per delimitar aquests municipis, que concentren el 80,6% del total de la població de Catalunya, és a dir, 6,2 milions de persones. Hi ha 20 dies per fer al·legacions. Estan majoritàriament ubicats a l'àrea metropolitana barcelonina i a la costa, amb excepcions com Tremp, Sort, Lleida, Olot, Figueres, Olot, Tàrrega, Girona, Manresa, Vic i Berga, entre d'altres. El ministeri de Transports és qui té l'última paraula per aprovar la llista i que es pugui engegar el topall de preus. Atesa la pròxima cita electoral, i davant la possibilitat certa d'un canvi d'executiu a la Moncloa, el Govern té pressa per aconseguir el vistiplau estatal i assegurar-se així la limitació dels lloguers. Tècnicament, no tothom està d'acord amb l'eficàcia d'aquesta mesura, però fins que no es provi de forma massiva al conjunt de les zones més problemàtiques del territori, no es podrà veure la seva efectivitat. Si aquesta via no funciona, se n'hauran d'implementar d'altres. I en paral·lel ha de ser prioritària la construcció d'habitatge públic de lloguer. Hauria de ser una política compartida i imperativa.
El problema de l'habitatge ha marcat la contesa electoral i tornarà a ser –o hauria de tornar a ser– un argument central de les eleccions a les Corts del 23 de juliol. És, sens dubte, el que més tensa la vida quotidiana de tanta gent: impedeix l'emancipació de molts joves i genera precarietat en milions de famílies. Per molt que les dades macroeconòmiques indiquin que estem sortint de la crisi, la percepció de molts ciutadans no és aquesta, tant per la inflació persistent en els aliments com, sobretot, pel cost de l'habitatge. I Catalunya, amb una pressió turística molt elevada, i amb el cas extrem de Barcelona, és sens dubte la zona més perjudicada. Amb un salari idèntic, es pot viure molt millor en moltes regions d'Espanya que aquí.
