Tant el govern espanyol com el català poden caure en la temptació de pensar que no n'hi ha per tant amb la crisi de Rodalies veient les xifres de les manifestacions d'aquest dissabte, modestes en comparació amb la magnitud del desastre. Però seria un error. La participació en una manifestació depèn de molts factors, i és evident que les convocatòries d'aquest dissabte no han aconseguit l'èxit esperable. Per començar, la doble convocatòria –una al matí de caràcter independentista i una altra a la tarda més transversal– pot haver ajudat a la desmobilització. I la participació anunciada de l'extrema dreta pot haver dissuadit més d'un que no volia compartir pancarta amb els que qüestionen els fonaments de la democràcia. També el fet que, en realitat, tothom sabia que la manifestació no canviaria res, perquè aquest desastre, tal com s'han encarregat de repetir els responsables polítics aquests dies, no s'arregla en dos dies. I, finalment, la falta d'un objectiu polític clar, com la dimissió de la consellera Paneque o del ministre Puente, que els organitzadors de la manifestació unitària no reclamaven.
Així doncs, no és estrany que la manifestació auspiciada per l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) fos més concorreguda, ja que allà sí que hi havia un missatge clar contra el maltractament que pateix Catalunya i l'exigència de dimissions en els dos governs. També hi ajuda el fet que l'ANC està molt més organitzada i estructurada al territori que les plataformes d'usuaris com Promoció del Transport públic (PTP), que en realitat són més aviat lobis de pressió integrats per tècnics i persones molt conscienciades de la importància del transport públic. Per tant, la immensa majoria dels perjudicats pel caos de Rodalies d'aquests dies, molts d'ells immigrants, s'han quedat a casa aquest dissabte.
Però, com dèiem, això no vol dir que la indignació no sigui real. A més a més, es tracta d'un malestar especialment perillós perquè afecta les classes baixes i mitjanes que cada dia han d'acudir al seu centre de treball i troben que l'administració que els ha de protegir els deixa desemparats. La crisi del transport públic actual pot derivar fàcilment cap a una explosió d'antipolítica i populisme que s'hauria d'evitar de totes totes.
Per començar, n'hi hauria prou amb parlar clar, dir quins són els terminis per restablir tot el servei amb garanties i posar les mesures pal·liatives necessàries. És molt millor fer un exercici de sinceritat que no prometre restabliments que després no es compleixen. Si Rodalies ha d'esperar fins a l'abril per tornar a la situació prèvia a l'accident de Gelida, d'acord, però també hi hauria d'haver un calendari, línia per línia, que fixés quan es podrà oferir un servei puntual i sense els retards endèmics dels últims 20 anys. I, sobretot, les obres d'adequació no han de ser cap excusa per endarrerir el traspàs del servei a la Generalitat. S'ha de fer tot en paral·lel i bé, tal com es mereixen els ciutadans de Catalunya.
