Inversió de l'Estat a Catalunya: la mateixa decepció de sempre
La història es repeteix. Passen les dècades, canvien els governs, hem transitat de la desafecció al Procés, i d'aquest a la repressió i al suposat diàleg. A la pràctica, però, el resultat acaba sent el mateix: sigui quina sigui la promesa d'inversió pressupostària, al final l'execució del que estava previst sempre es queda curta a Catalunya. No hi ha manera que l'Estat compleixi. Aquest 2021 ha tornat a passar, i no precisament per un marge estret. Un estat responsable, preocupat realment per donar un tracte just a una regió especialment rellevant en termes econòmics i, a més, amb una situació política potencialment rupturista, hauria de ser el primer interessat a donar un tracte just a Catalunya. Doncs no. No és així i, si ens atenim a les dades, no fa la pinta que s'hagi de corregir. Segons un estudi de la Cambra de Barcelona de l'any 2020, des del 2001 i fins aquella data l'Estat ja va deixar d'invertir al nostre territori el 25% del que hi havia pressupostat. En total, 8.000 milions d'euros.
El 2021, en un suposat moment de recosir ferides i de trobar una sortida al plet sobiranista –almenys aquesta era la retòrica oficial des de la Moncloa–, paradoxalment la cosa encara ha sigut pitjor: l'execució pressupostària del govern espanyol a Catalunya s'ha complert en un 35% pel que fa a la inversió real territorialitzada. És a dir, l'incompliment ha sigut del 65%. En total, van arribar a 739,8 milions d'euros, segons dades del mateix ministeri d'Hisenda. La xifra estimada que recollien els comptes públics de l'Estat era de 2.101 milions, dels quals s'han fet efectius una tercera part. A més, del total de la inversió que es podia regionalitzar, Catalunya en va rebre un 9%, una xifra que també deixa enrere el seu pes al PIB espanyol. A tot això cal sumar-hi el greuge comparatiu amb Madrid, també històric. El 2021 la comunitat autònoma de Madrid va doblar la inversió prevista: havia de rebre 1.151 milions (un 8,9% del total regionalitzable) i en canvi li van arribar 2.086 milions, un 184% del previst. Per què no passa mai al revés? Per què no es fa mai curt a Madrid i llarg a Catalunya?
Dades com aquestes només serveixen per aprofundir i donar arguments a una transversal desconfiança catalana. Abans de l'esclat independentista, hi va haver seriosos intents del catalanisme d'avançar cap al concert fiscal, és a dir, cap a un autèntic federalisme en què Catalunya pogués recaptar els seus propis impostos. La negativa radical i taxativa a aquelles propostes va ser, en bona part, responsable de l'onada política posterior. El que ha vingut després han estat bones paraules i molt pocs fets, i no només en termes econòmics. En tot cas, com demostren aquests números, la realitat segueix sent tossudament i dolorosament desigual a l'hora d'executar les inversions. La inèrcia centralista de l'administració de l'Estat es manté: el convuls període històric que hem viscut no sembla haver canviat la sensibilitat cap a Catalunya, ni tan sols amb el primer govern espanyol progressista de coalició, amb suport independentista. Una evidència molt decebedora.
