El català no pot esperar. I si parlem del català i els joves, encara menys. Cada parlant que es perd o no es guanya abans dels 20 anys és algú que difícilment es recuperarà. Les dades són clares: l’ús com a llengua habitual entre els de 15 i 34 anys ha caigut en 15 anys a un ritme d’un punt per any a favor del castellà i altres llengües (del 43% el 2007 al 25% el 2022). Durant dècades es van posar les esperances de recuperació de l’idioma, que sortia minoritzat del franquisme, en infants i adolescents gràcies a l’escola –amb la immersió– i a la televisió. Tot i els límits evidents en altres terrenys (per exemple, als cines), es va fer feina i es va avançar. Fins que la fórmula es va esgotar al tombant de segle. L’explosió del món audiovisual (primer amb les teles privades i després amb internet, les plataformes i les xarxes socials) ha perjudicat el català i ha tingut un efecte directe en el món infantil i juvenil. La crisi educativa, i en concret la relaxació de la immersió, combatuda políticament i judicialment, també ha debilitat el paper de l’escola com a factor d’implantació de la llengua històrica del país. Hi ha hagut altres factors: s’ha associat el català a l’independentisme (cosa que l’ha marcat políticament) i l’arribada de població forana ha suposat un repte no sempre fàcil d’abordar.
El català ha acabat sent sinònim d’oficialitat, d’ensenyament reglat, de llengua institucional, encarcarada; no és la llengua del carrer
Tot i que en termes d’arrelament i progrés social segueix sent útil, aprendre’l i fer-lo servir no és percebut com a realment necessari, i encara menys com una cosa cool. El castellà i l’anglès molen més. Parlar català suposa un esforç: no està normalitzat en molts àmbits i ambients. Entre els adolescents, aquest distanciament comença a ser tendència, no tant per rebuig ideològic com per sentit pràctic, per comoditat. La cosa ha comportat que fins i tot força nois i noies catalanoparlants a la mínima es passin al castellà: el 28% dels joves abandonen sovint el català en la seva vida quotidiana. En un entorn bilingüe, o trilingüe, la llengua petita té tots els números per quedar relegada. I entre els que es declaren bilingües, un 40% parlen més castellà que català: és el bilingüisme asimètric.
El català ha acabat sent sinònim d’oficialitat, d’ensenyament reglat, de llengua institucional, encarcarada; no és la llengua del carrer. La llengua franca, del lleure i la festa, de lligar i malparlar, i en molts casos de guanyar-se la vida, és el castellà. És urgent revertir aquest marc sociolingüístic, i és possible: demana consens polític i implicació de la societat civil. Però també demana flexibilitat, és a dir, molts registres, molta obertura. Una cosa és mantenir l’estàndard en l’educació i els mitjans, i una altra és que la llengua tingui vitalitat i pugui evolucionar en els entorns lúdics informals amb usos creatius i populars. Només amb aquest doble esforç s’aconseguirà la imprescindible incorporació al català dels joves.
![Una cafeteria del centre de Barcelona amb els cartells en castellà, en una imatge d'arxiu.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 16 9"%3E%3C/svg%3E)
