Els joves no passen de tot i tenen raó de queixar-se
Quan en algun dinar o sopar nadalenc mireu el cosí, nebot o parent proper que podria tenir els estudis acabats, té com a molt trenta-pocs anys i encara viu amb els pares, comparteix pis amb amics o s'enfila per les parets en un presumpte loft de 30 metres quadrats, penseu abans de deixar anar cap broma àcida. Si es queixa de la precarietat laboral, els sous baixos i els lloguers massa cars, pot ser que tingui raó. I si en té, les lliçons sobre com us vau haver d'espavilar quan éreu joves –que segur que va ser a base d'esforç i mèrit, ningú no ho dubta– les pot rebre amb fredor. O amb hostilitat. Perquè les dades sembla que li donen la raó.
Quan algú nascut el 1960 feia 21 anys, la seva renda per càpita era més d'un 130% més alta que la que, segons la mitjana, li pertocava quan acabava de néixer. Per a qui ara tingui 21 anys, aquest creixement és tan sols del 8%. De fet, tal com retrata l'informe La maledicció de l'eterna joventut, d'Oxfam Intermón, la renda per càpita mitjana dels més joves està gairebé estancada des de fa tretze anys, però el preu de la vida ha anat augmentant, sobretot últimament.
No, els joves no passen de tot. Generalitzar és atrevit i hi ha tants casos com persones, però és innegable que les generacions nascudes als anys 90 i al principi del mil·lenni ho tenen més difícil que les anteriors. La manca de feina i els contractes temporals o de jornada parcial afecten més els més joves. La reforma laboral, en el seu cas, no ha millorat la situació, o no ho ha fet prou perquè la majoria ho notin.
La repetició de crisis econòmiques i la manca d'ingressos també han fet que els joves no puguin estalviar, ni invertir. Una família de prop de 35 anys amb cotxe propi i hipoteca mig pagada ara és una quimera. De fet, segons CaixaBank, el patrimoni dels més joves no és que no hagi crescut, és que s'ha reduït més de la meitat respecte al 2008. Sí, les crisis econòmiques han afectat tothom, però s'han acarnissat amb els que han anat xocant amb els mercats laboral i de l'habitatge durant les últimes dues dècades.
Un de cada tres joves d'entre 16 i 29 anys està en risc de pobresa o exclusió social i la taxa d'atur entre els 20 i els 24 anys duplica la mitjana estatal. La situació, a més, no sembla que hagi de millorar aviat. Però sotmetre els joves a aquesta precarietat té una conseqüència: també és condemnar el futur del país a la precarietat.
El primer pas per sortir d'aquest cercle viciós és no enganyar-nos, no menystenir un problema que és ben real i ser-ne conscients. El segon implica planificar estratègies a llarg termini que tinguin la formació de qualitat i l'impuls a la innovació entre els eixos principals. És difícil que un país petit com el nostre pugui esquivar crisis d'escala global, però pot ajudar els seus ciutadans a estar tan preparats com sigui possible per afrontar-les, i donar suport als que tinguin prou empenta per idear projectes i plantejar propostes.
