L’Unicef destapa la realitat de la pobresa infantil

Davant alguns discursos triomfalistes sobre la recuperació econòmica, l’Unicef va posar ahir damunt la taula xifres que mostren una realitat molt diferent. Espanya és el tercer país amb més pobresa infantil del món desenvolupat, i la crisi ha provocat que els ingressos de les famílies hagin retrocedit deu anys. L’informe Els nens de la recessió: l’impacte de la crisi econòmica en el benestar infantil demostra que els efectes del que estem vivint ara poden marcar una generació sencera de nens. La taxa de pobresa infantil arriba ja al 36,3%, un percentatge absolutament dramàtic i insostenible a llarg termini.

Les causes de la pobresa infantil són variades i complexes, però les autoritats haurien de reflexionar sobre els efectes a llarg termini de dos fenòmens que hem viscut en els últims anys. D’una banda, les retallades en el sistema de benestar social, sobretot pel que fa a les ajudes a la infància (l’augment de la demanda de beques menjador ha sigut un indicador força alarmant). I, de l’altra, la rebaixa de sous imposada per les polítiques encaminades a guanyar competitivitat, i que ha provocat una forta reducció del poder adquisitiu de les famílies.

Els dos factors plegats fan que la pobresa infantil sigui en aquests moments un dels problemes més urgents que té la nostra societat. I, precisament per això, sobta que la setmana passada, quan s’hi va referir el líder socialista Pedro Sánchez al Congrés en relació amb un informe anterior de Càritas, els diputats populars en fessin directament befa, acusant-lo de demagògia. Que aquesta sigui la sensibilitat del partit del govern de l’Estat explica en part per què ens trobem avui en aquesta situació. Però també a Catalunya cal fer autocrítica, perquè les polítiques de la Generalitat, com denuncien les entitats socials, encara que siguin més voluntarioses no són suficients per fer front a les necessitats. Calen més recursos i cal, sobretot, creure’s la gravetat del problema.

Ha arribat l’hora de plantejar-se seriosament quina política familiar és la més adequada per assegurar el progrés social de les noves generacions i eradicar d’una vegada per totes la plaga de la pobresa infantil.