Operació Catalunya: impotència i desvergonyiment
La compareixença d'aquest dilluns de l'ex número dos del PP i exministra de Defensa María Dolores de Cospedal i de l'expresidenta del PP de Catalunya Alícia Sánchez-Camacho a la comissió d'investigació sobre l'operació Catalunya deixa un regust d'impotència pel desvergonyiment mostrat per les dues polítiques populars davant les proves que les incriminen. Es pot desconfiar, i molt, de les motivacions de José Manuel Villarejo, però difícilment es pot dubtar de la veracitat de les seves gravacions. I en elles queden en evidència tant l'una com l'altra.
Poc abans de les compareixences, els àudios destapats per RAC1 mostraven Cospedal i Villarejo parlant de les seves maniobres per desgastar determinades figures de l'independentisme i, precisament, del paper principal que ha jugat en tota l'operació Sánchez-Camacho, de la qual ja se sabia que havia facilitat a l'excomissari un llistat amb objectius que incloïa no només polítics, sinó també empresaris o persones de la societat civil que ella considerava partidaris de la independència. A més a més, hi ha la prova principal de la seva implicació en l'operació, que és la gravació del famós dinar a La Camarga, on parla amb l'exparella de Jordi Pujol Ferrussola, Victòria Álvarez, amb l'objectiu d'obtenir informació que pugui perjudicar la família de l'expresident.
Davant de tot aquest arsenal d'indicis, veure-les a les dues, i especialment a Camacho, negant els fets i presentant-se elles com a víctimes, resulta especialment revoltant. Cal assenyalar que l'operació Catalunya no només va interferir en la política catalana, per exemple a les eleccions del 2012, sinó que ha afectat greument la vida de persones com la de l'expresident del Barça Sandro Rosell, que va passar dos anys en presó preventiva abans de ser absolt, o la de l'empresari Carles Sumarroca, que encara està pendent de judici. Això no ha estat cap "ficció", tal com ha dit Cospedal.
Ha quedat acreditat que des del govern del PP es van destinar unitats policials a combatre adversaris polítics mitjançant la tàctica de difondre informació, la gran majoria de vegades falsa, que els pogués comprometre. I en el cas de Catalunya d'això no se n'ha derivat cap responsabilitat judicial perquè cap jutge ha gosat fins ara recollir els indicis i armar una causa. I això que s'ha intentat en nombroses ocasions. Malgrat tot, no s'ha de desistir de la via judicial perquè potser algun dia s'aconsegueix que Cospedal, Camacho, Villarejo, l'exministre Jorge Fernández Díaz i fins i tot l'expresident espanyol Mariano Rajoy hagin de passar comptes davant d'un tribunal.
Sentint Alícia Sánchez-Camacho queda clar que tots ells consideren que la sacrosanta unitat d'Espanya bé justifica saltar-se totes les lleis i atacar els drets de persones que van considerar com a desafectes. No s'ha vist ni un bri de penediment, ans al contrari. Per tant, queda clar que si se'ls dona l'oportunitat, no dubtaran a fer servir novament els recursos de l'Estat per combatre enemics polítics, al més pur estil de règims autocràtics que tots tenim presents.
