Les pasteres de la mort
És preocupant com arribem a normalitzar el dolor aliè, com ens fem la pell gruixuda, com assumim la nostra còmoda impotència. Segons l'ONG de l'activista Helena Maleno, Caminando Fronteras, aquest any que hem deixat enrere també hem deixat enrere la vida de 4.400 persones que van intentar entrar a Europa a través de les fronteres espanyoles. Dotze vides segades cada dia. Vides d'éssers humans que només buscaven una oportunitat lluny de la misèria de la seva terra natal i que, en el tram final, embarcats en una precària pastera, van ofegar-se en la majoria dels casos sense rebre ajut i en moltes ocasions en l'anonimat. Ens hem acostumat a aquest esfereïdor drama humanitari com si no hi poguéssim fer res, com si ens fos aliè, com un fatalisme llunyà. I cap de les tres coses és veritat: Europa no hi fa res perquè no ho troba prioritari o, encara pitjor, actua políticament amb hipocresia i cinisme; cap vida humana no ens hauria de ser aliena, i menys la de persones (incloses 205 criatures petites) indefenses i que carreguen amb un gran patiment, i acceptar que aquestes coses senzillament passen i que el món és així no fa sinó provocar que passin més.
No es tracta de fer una política de portes obertes als refugiats sense cap filtre. Però és que el que hem acabat fent des d'Europa és una política de portes tancades sense cap esperança. Estem abocant persones desesperades a assumir un risc que té com a resultat una mort gairebé segura en mans de màfies de tràfic humà que fan un negoci obscè amb vides alienes. La realpolitik no pot ser això: una cosa és protegir els legítims interessos nacionals i una de molt diferent és permetre que nens, dones i homes s'ofeguin davant dels nostres ulls. A l'inici de la crisi massiva de refugiats amb l'esclat de la guerra de Síria, l'Alemanya de Merkel va assumir el lideratge humanitari. Però aquell gest ha anat quedant en l'oblit fins que hem caigut en l'altre extrem, amb l'extrema dreta enverinant l'opinió pública i condicionant i embastardint la política europea d'acollida.
Ara, amb el Mediterrani sota un ferri control amb mitjans militars, la tragèdia s'ha anat desplaçant a les costes canàries. La tasca d'ONGs com la catalana Open Arms és molt meritòria, igual que el recompte d'Helena Maleno. Sort en tenim d'aquest activisme. Però si la seva feina de salvament i denúncia no serveix per conscienciar l'opinió pública i provocar un canvi en la gestió política, el drama s'anirà perpetuant o, com a màxim, anirà canviant d'escenari. Els morts seguiran. Ningú té una vareta màgica, però en tot cas no n'hi ha prou amb externalitzar el problema en països poc o gens respectuosos amb els drets humans, com ara Turquia o Líbia, amb fortificar les fronteres marítimes i terrestres, i amb una cooperació de mínims amb els països emissors de migrants. (Aquests últims mesos estem veient com l'Occident ric ha sigut incapaç d'assegurar la vacunació contra el covid a l'Àfrica: és un exemple més de la deixadesa a l'hora d'abordar les desigualtats globals). Les pasteres de la mort són una vergonya que fa massa que dura. ¿Fins quan deixarem que aquesta infàmia pesi sobre les nostres consciències?
