L'ARA ha tornat a la localitat de Torre Pacheco, a la província de Múrcia, mig any després que la ultradreta es llancés a empaitar-hi immigrants marroquins, uns incidents que van marcar un abans i un després en l'agenda xenòfoba a l'Estat. "No sobren immigrants, sobren racistes", es podia llegir en una pancarta que exhibien fa uns dies treballadors del camp marroquins en una protesta laboral al poble.
La vida en aquesta població, com en tantes altres, està marcada per la segregació: els autòctons i els estrangers socialitzen en espais separats. Hi ha poca convivència. La feina d'integració que fan les escoles o algunes associacions no és suficient. Es mantenen les distàncies i els recels. En especial respecte a la població musulmana: la islamofòbia ha fet forat. L'extrema dreta la promou a les xarxes socials sense filtres i n'està traient partit, tant a Espanya com a Catalunya; també en altres latituds europees. De fet, tot i la diversitat ultra (per exemple, en qüestions de gènere), la islamofòbia és l'element que tenen en comú totes de les formacions ultres continentals.
La xenofòbia contra l'islam s'ha convertit en un recurs fàcil d'activar, un enemic identificable, diferent en els costums i les creences, al qual es poden atribuir els mals més visibles, començant per la inseguretat o per suposats abusos o favoritismes dels serveis socials. Molts dels membres de les comunitats musulmanes immigrades acostumen a ocupar els esgraons més baixos de l'escala social i laboral, i això els fa especialment vulnerables a l'assenyalament.
Si fem cas del veredicte de les urnes a Extremadura i l'Aragó, l'episodi de Torre Pacheco no ha evitat que el discurs antiimmigració segueix calant. Vox està conreant èxits electorals, i a Catalunya les enquestes somriuen a Aliança Catalana. La insuficiència d'uns serveis bàsics tensionats des de fa anys per l'augment demogràfic i la lenta recuperació de les retallades –sobretot en sanitat i educació–, sumada al factor identitari –en el cas català, focalitzat en el retrocés de la llengua pròpia–, acaba alimentant la mirada culpabilitzadora als últims a arribar, la baula més feble.
Tot i que des del món empresarial i econòmic es faci èmfasi en la necessitat de mà d'obra estrangera en sectors com el turístic, l'agroalimentari, el de la cura de les persones i el de la construcció, i que el creixement econòmic sigui en molt bona mesura atribuïble a la incorporació de treballadors vinguts de fora, hi ha una part de la població que continua comprant el relat antiimmigració. Un discurs que, per descomptat, no acostuma a fer èmfasi en els anomenats expats, estrangers d'alt poder adquisitiu que, sovint, més que ser marginats viuen autosegregats.
Si es volen evitar nous Torre Pachecos, cal parlar de la immigració en tota la seva complexitat. Només així es pot desmuntar el discurs maniqueu i simplista de l'extrema dreta, que busca bocs expiatoris a problemes enquistats com el d'un model econòmic massa basat en la mà d'obra barata, les atàviques pors a la diferència o la realitat punyent d'uns joves que veuen com se'ls estan tallant les oportunitats de progrés i d'unes classes mitjanes que estan perdent estatus.
