Renovables, sí o sí
Actualment el 19% de l’energia que Catalunya consumeix és d’origen renovable. La Unió Europea (UE) obliga els estats membres, i el govern de Catalunya s’hi ha compromès, que l'any 2030 aquest percentatge sigui com a mínim del 50%. Per tant, en només nou anys el país ha d’incrementar les renovables en un 150%. Estem, doncs, davant d'una cursa desesperada contra el temps que demana decisions valentes, en alguns aspectes impopulars i en tot cas ràpides i eficaces. La defensa del territori, sovint marcada per l'esperit naturalista (paisatgisme, ecologisme, patrimoni cultural), topa en aquests moments, i de manera paradoxal, amb la prioritat global ambientalista de lluita contra el canvi climàtic. És imperatiu posar fi a les energies fòssils i, per tant, donar un gran impuls a les energies netes o verdes. Afortunadament, ara sí –el canvi cultural en aquest terreny s'ha accelerat molt els últims anys–, hi ha un gran consens ciutadà a favor. La contradicció per a molts rau en com compaginar l'estimació ambiental cap al seu entorn immediat amb la defensa d'un imprescindible canvi energètic de signe també ambiental. De fet, és la contradicció general a la qual s'enfronta el país, per no dir el planeta sencer. Però això no ens pot paralitzar, no pot impedir que avancem. Cal un debat seriós, informat i honest.
En aquest sentit, les modificacions previstes en el decret de renovables que prepara el govern de la Generalitat intenten conciliar aquesta contradicció. D'una banda, es busca donar un impuls a les renovables i per tant es descarta una moratòria dels projectes, cosa que ha satisfet el sector empresarial. De l'altra, es mira de donar veu i marge d'intervenció a les oposicions locals del territori, que tanmateix no se senten prou ateses. Els impulsors dels projectes d'instal·lacions creuen que el decret pot portar un endarreriment letal, mentre que els activistes i una part dels alcaldes temen que no podran frenar res. Davant d'aquestes pressions creuades, caldrà, doncs, més valentia per parlar clar, per marcar prioritats, per fer pedagogia: el planeta no el salvarem sense sacrificis.
Sens dubte, en molts casos les pors locals són comprensibles, sobretot quan venen de zones, en especial les comarques del sud, que històricament han fet de pati del darrere, és a dir, que han acollit grans infraestructures (per exemple centrals nuclears) que altres zones no volien. El diàleg amb els agents del territori és necessari, esclar, però s'hauria de fer des del punt de partida general compartit consistent en acceptar que hi ha pressa, que cal avançar sense dilació. L'interès general no s'hauria de posar en dubte. De fet, és aquest interès general el que al final prevaldrà tant sí com no, perquè al capdavall l'Estat, que és qui té l'última paraula, el farà valer per tirar endavant els projectes. O sigui que si el decret català només serveix per dilatar el creixement de l'oferta en renovables, i per tant del consum, ens estarem fent trampes. L'avanç en renovables no és una opció, és una urgència, és una obligació que s'ha de fer compatible amb el màxim respecte al territori, però que ningú no hauria de posar en dubte o ni en risc.
