Serà capaç Espanya de repensar-se?

Tot i que bona part de la societat catalana ha girat full sobre Espanya, tot i que el catalanisme majoritari ha arribat a la conclusió que la seva aposta històrica per regenerar Espanya ha fracassat, el que passi a Madrid no ens és aliè, ni de bon tros. El procés sobiranista no pot prescindir del factor espanyol. Tard o d’hora caldrà una negociació amb Madrid. Per això és tan pertinent preguntar-nos, com fem avui al diari -donant veu a personatges representatius de la vida intel·lectual espanyola-, què li passa a Espanya i quina capacitat real té de repensar-se. De fet, el mateix sobiranisme català, sumat a una crisi econòmica que ha augmentat les desigualtats i de la qual se sortirà molt lentament, i a una crisi institucional que ha tret a la llum una corrupció generalitzada, són els tres elements que han posat contra les cordes el sistema democràtic forjat en la Transició.

Com serà capaç Espanya de sortir d’aquesta triple crisi? El món polític, intel·lectual i social es debat entre tres opcions. Fins ara, de la mà del govern de Rajoy, s’ha imposat la versió immobilista, un programa connotat pels vells tics recentralitzadors (és a dir, no només immobilista en el camp econòmic i institucional, sinó clarament partidari de fer marxa enrere en l’estructura territorial). La segona opció és la regeneracionista, que té, d’una banda, la versió light federalista que promou un PSOE en hores baixes i, de l’altra, la versió regeneradora radical encarnada pel fenomen en ple esclat del Podem de Pablo Iglesias. I en tercer lloc hi ha, precisament, l’opció rupturista catalana, que respon a la crisi espanyola amb un projecte d’estat propi que permeti començar de zero, sense el llast de la recerca sempre frustrada d’un encaix còmode dins d’una Espanya al·lèrgica al canvi i a l’acceptació de la seva diversitat.

Davant d’un 2015 marcat per les cites electorals, costa de veure una via de diàleg i consens que permeti trobar el punt d’entesa entre les diverses opcions per repensar l’estat espanyol, abordant una reforma constitucional que incideixi en els tres factors de la crisi. No només resulta difícil, com s’ha evidenciat els últims anys -i ara altre cop amb Podem-, una possibilitat d’acord (la famosa tercera via) entre el rupturisme català i el regeneracionisme o l’immobilisme espanyols, sinó que tampoc s’albira cap escletxa per aproximar posicions, dins el bloc espanyol, entre els dos regeneracionismes i l’immobilisme del PP, al qual fins ara s’han apuntat les elits econòmiques. Davant d’això, és previsible que els pròxims mesos es radicalitzin les posicions per fer front a una pugna electoral intensa que pivotarà entorn dels dos projectes nous i il·lusionants que ara polaritzen l’escena política: el projecte de Podem i el projecte sobiranista.