El govern del primer ministre laborista Keir Starmer presentarà aquest dilluns un paquet de mesures que endureix les polítiques migratòries a l'estil del que ja ha fet el govern socialdemòcrata danès. L'objectiu és desincentivar al màxim la immigració il·legal amb pasteres a través del canal de la Mànega, per on es calcula que entren unes 40.000 persones a l'any, i també augmentant el termini de temps per aconseguir la residència permanent, que passaria dels 5 anys actuals als 20. El cervell de l'operació és la ministra de l'Interior, Shabana Mahmood, filla ella mateixa d'immigrants pakistanesos i aspirant a succeir Starmer a Downing Street si aquest cau abans d'acabar el mandat.
La situació que viu la Gran Bretanya no és diferent de la de la resta de països europeus, incloent-hi Espanya i Catalunya. D'una banda, l'envelliment de la població i la baixa natalitat fan que tot el creixement demogràfic vingui de la immigració, persones disposades a acceptar feines que els locals no volen fer i a cobrar sous més baixos; i, de l'altra, aquest fenomen produeix unes tensions socials que provoquen l'auge de l'extrema dreta i la xenofòbia, fins al punt que el Partit Reformista de Nigel Farage és ara mateix el favorit a les enquestes britàniques. Farage, per cert, va ser clau en la victòria del sí en el referèndum del Brexit, una mesura que havia de servir per millorar l'economia i frenar la immigració i, al capdavall, no ha servit ni per a una cosa ni per a l'altra. La crisi del Partit Conservador, però, ha atorgat una nova vida a Farage, que promet deportacions massives a l'estil Trump.
El cas és que un Starmer afeblit per les crítiques a la seva gestió i per les conspiracions internes en el si del Partit Laborista ha decidit jugar-se el seu futur polític a una sola carta: la d'endurir la política migratòria per frenar la fuga de vots de la classe obrera cap a Farage. Per fer-ho s'ha inspirat en el model danès de la primera ministra Mette Frederiksen, que ha restringit la reunificació familiar i ha pres mesures per reduir al màxim les concessions d'asil. Resulta interessant, però, comprovar que les mesures de Frederiksen han tingut un èxit relatiu: l'intent d'enviar els sol·licitants d'asil a Ruanda va naufragar, i la mesura d'expropiar objectes personals als immigrants per sufragar la seva estada ha tingut una aplicació anecdòtica: només 17 casos en sis anys. Això sí, del que es tracta és d'enviar un missatge molt clar a les persones que voldrien emigrar a Dinamarca: aquí no us volem.
És aquest el futur de la socialdemocràcia europea? De moment, tant Espanya com Catalunya en són una excepció, però no hi ha dubte que l'onada antiimmigració està permeant les esquerres de l'Europa del nord, al seu torn pressionades per formacions populistes d'extrema dreta que han aconseguit imposar la seva agenda. Però una cosa és regular la immigració, cosa completament necessària, i una altra lliscar cap a missatges de rebuig a l'immigrant. La línia és tan fina que no és descartable que al final sigui l'extrema dreta qui se n'acabi beneficiant.
