09/05/2022

El TSJC cau en la seva trampa

2 min
Imatge d'una escola, en una imatge d'arxiu

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estat manifestament maldestre en la seva última interlocutòria sobre el 25% de castellà a les escoles, redactada amb un text en català farcit d'errors lingüístics i faltes d'ortografia . El nyap il·lustra de manera gràfica la fràgil situació de l'ús social del català, idioma que ni l'alta judicatura del país sembla respectar. I de passada és una evidència palmària de l'absurditat de la sentència del mateix TSJC: perquè el que la realitat demostra dia a dia –a la mateixa justícia, al comerç, als mitjans de comunicació, a l'esport, arreu– és la necessitat peremptòria de reforçar el català, no el castellà, molt més consolidat en tots els camps gràcies al seu pes demogràfic i econòmic, i al suport constant i inestimable de l'Estat. El reducte escolar, com un espai per a molts nois i noies d'accés a una llengua, la catalana, que altrament els seria del tot aliena, continua sent plenament necessari. ¿Com pot ser que ni els jutges que no saben usar-lo no se n'adonin?

Les errades d'una mala traducció del castellà amb què ens ha obsequiat el TSJC suposen un acte involuntari de justícia poètica. Un acte que demostra un error més gran que totes les faltes: la injustícia palmària de voler desmuntar el model d'escola basat en el català com a llengua vehicular, un sistema reiteradament validat per amplíssimes majories parlamentàries i que ha garantit al llarg de quatre dècades el coneixement tant del català com del castellà. Unes quantes generacions d'alumnes en donen testimoni. Potser, en tot cas, amb uns coneixements massa mínims pel que fa al català, si atenem al nivell demostrat pel TSJC. Ironies a banda, la convivència lingüística ha sigut i és un altre valor que l'escola ha sabut preservar, actuant amb flexibilitat i defugint qualsevol mena de confrontació identitària o d'instrumentalització política, malgrat els esforços incansables d'una ínfima minoria de famílies que han rebut el suport mediàtic i polític de la dreta nacionalista espanyola, sempre amatent a enverinar la convivència lingüística.

La situació, ara mateix, resulta esperpèntica. Posar quotes de llengües ja és per si mateix una decisió que va en contra de les noves tendències educatives, refermades per la legislació, de treballar a les aules cada cop menys per assignatures i més per àmbits i projectes. I pretendre, com vol el TSJC, que l'alta inspecció educativa de l'Estat a Catalunya, formada exactament per dos funcionaris, inspeccioni el compliment del 25% de castellà als 5.459 centres del país, és missió impossible. Estem davant de la reducció a l'absurd d'un problema que, a més, és artificial, políticament induït i judicialment inflat. El TSJC s'ha ficat en un embolic fenomenal que amenaça de soscavar la seva autoritat i credibilitat: en lloc de fer justícia per resoldre problemes, està creant problemes irresolubles. Reconduir la situació des de la política, buscant el màxim consens –tal com s'ha intentat en les últimes setmanes al Parlament sense èxit amb una reforma de la llei de política lingüística– i respectant l'autonomia educativa dels centres, és l'únic camí transitable per intentar sortir del laberint judicial.

stats