Una altra història de la Transició

La història es fa des del present. Cada generació reescriu el passat per encarar el futur. En moments de crisi és quan la mirada cap enrere és més renovadora i necessària. Ara estem en una d’aquestes cruïlles, tant a Catalunya com a Espanya, immersos en un procés de canvi accelerat. El daltabaix econòmic, la plaga de la corrupció, la fallida del sistema de partits, l’atur i l’aprimament de l’estat de benestar han portat la democràcia sorgida de la Transició a un cul-de-sac. Catalunya aspira a superar l’insatisfactori autonomisme bastit aleshores. A Espanya trontolla el bipartidisme i tota l’arquitectura institucional forjada fa quatre dècades. Tot i que la historiografia -especialment la catalana- ha anat fent una meritòria feina, la versió de la Transició que ha quallat en l’imaginari popular i en els discursos polítics és la d’un procés modèlic, fruit d’un civilitzat consens entre l’oposició democràtica i els elements més aperturistes del règim dictatorial. La Transició hauria sigut un pacte pilotat des dels despatxos, amb figures amables i compromeses, sense fissures, com el rei Joan Carles i el president Adolfo Suárez -provinents del franquisme-, i lluitadors immaculats com Felipe González i Santiago Carrillo o Jordi Pujol i Josep Tarradellas -de l’antifranquisme i l’exili.

Però la realitat va ser força més complexa i imperfecta. Hi va haver força més violència de la que s’ha dit. I molta més por i inestabilitat al carrer. La implicació popular va marcar més la pauta que no una suposada voluntat transformadora inherent al règim. I sobretot hi va haver una continuïtat franquista rellevant, que al capdavall ha condicionat la posterior evolució democràtica i que, alhora, ha suposat un cert blanqueig del nefast llegat de Franco. Podríem dir que l’anomenat pacte de silenci entorn dels crims franquistes, forjat durant la Transició, ha acabat afectant la memòria de la mateixa Transició. Tot això no rebaixa, esclar, el gir històric que va suposar la fi de la dictadura, ni treu mèrit als protagonistes del moment, que tanmateix van ser molts més dels que s’enduen la glòria. El principal motor de canvi va venir dels que empenyien des de baix, des de la política clandestina, l’associacionisme, les fàbriques, la universitat, el moviment veïnal, la cultura, el periodisme, el cristianisme de base... És aquesta pluralitat la que ara guanya pes en el relat de la Transició, que deixa de ser la història d’uns pocs líders per esdevenir la crònica d’un temps convuls, d’incertesa i esperança, que donaria peu a un sostingut període de progrés, llibertat i més justícia social. El problema és que l’empenta inicial aviat va demostrar els seus límits, en bona mesura marcats per la resistència del dit franquisme sociològic, com va quedar clar amb el 23-F del 1981 i les seves seqüeles.