Anderson i la nació imaginada

La tesi de l’autor és ben coneguda. Segons Anderson, el fenomen del nacionalisme hauria aparegut de la mà del capitalisme mitjançant la premsa escrita, la novel·la, i les llengües vernacles. Així, a finals del XVIII, el continent americà veuria néixer les primeres consciències nacionals que ràpidament s’expandirien cap a Europa i la resta de continents.

El passat 13 de desembre va morir Benedict Anderson, un dels pensadors més influents en l’estudi del nacionalisme. Nascut a Kunming (Xina), fill de pare anglo-irlandès i mare anglesa, la seva biografia el va dur a interessar-se pel fenomen del nacionalisme a l’Àsia i després arreu del món. La seva obra més coneguda Imagined Communities. Reflections on the origin and Spread of Nationalism, publicada el 1983 i traduïda al català per l’editorial Afers el 2005, és un llibre de referència per als estudiants de filosofia política i ciències polítiques.

La tesi de l’autor és ben coneguda. Segons Anderson, el fenomen del nacionalisme hauria aparegut de la mà del capitalisme mitjançant la premsa escrita, la novel·la, i les llengües vernacles. Així, a finals del XVIII, el continent americà veuria néixer les primeres consciències nacionals que ràpidament s’expandirien cap a Europa i la resta de continents. El trencament amb el poder d’origen diví, el llatí (o les llengües de les grans religions) i la concepció antiga del cosmos, requeria una nova manera de pensar la comunitat. És en aquest moment que la nació, com a relat compartit entre iguals a través de la llengua escrita (premsa i literatura), apareix com una nova entitat política de pertinença extremament poderosa. Per tant, les nacions són “comunitats imaginades” fruit de l’evolució històrica de la modernitat.

Modernisme i més enllà

El també estudiós del nacionalisme Anthony Smith, ha situat a Anderson dins el que anomena modernisme clàssic, juntament amb una bona pila d’autors: Gellner, Nairn, Giddens, Tilly, Breully, Hechter o Kedourie, entre d’altres. Aquest corrent de pensament sobre el nacionalisme es va consolidar als anys vuitanta i compartia una mateixa idea: veure el nacionalisme com a producte de la modernitat (entesa en sentit ampli: l’aparició de l’estat, l’economia de mercat, l’administració, etc.). Cal observar que aquesta escola, influenciada pel pensament de Weber, Deutsch o Simmel, també compartia el rebuig del perennalisme o primordialisme, és a dir la idea considerada “romàntica” que les nacions són entitats milenàries i amb una ontologia adaptativa o immutable al llarg dels temps. Una manera de pensar que d’una manera o altre sol expressar qualsevol nacionalisme mitjançant els seus mites. 

La novetat de l’obra d’Anderson, compartida amb Hobsbawm (editor el mateix 1983 de The Invention of Tradition), va ser la d’oferir una variant marxista del modernisme clàssic. Aquesta considerava el nacionalisme i les nacions com a artefactes culturals basats, sobretot, en una narrativa que podia ser analitzada i, així, obria la porta a la crítica postmodernista del nacionalisme.

Antinacionalisme i petites nacions

Des d’una perspectiva alunyada de la d’Anderson, Milan Kundera va apuntar que considerar-se petita nació no és mai un fet quantitatiu, sinó una constatació que apunta una certa condició de destí nacional. Les petites nacions veuen la seva existència perpetuament amenaçada. El filòsof Joan Vergés ha assenyalat, precisament, el vincle entre el modernisme d’Anderson i un argument antinacionalista recurrent, sovint utilitzat per fer sentir “petites” certes nacions en el sentit kunderià (com ara la nostra). La cosa consisteix a tragiversar la tesi de les “comunitats imaginades” per afirmar, ras i curt, la inexistència de les nacions.

Aquest argument, més enllà del fet que els que el formulen solen ser ells mateixos nacionalistes, té dos grans problemes en relació a la tesi d’Anderson. En primer lloc, menysprea la importància del nacionalisme que sovint és plantejat com una mena d’alienació col·lectiva. Just al contrari del que volia fer Anderson, que precisament a Imagined Communities subratllava la modernitat i el poder d’aquest fenomen. En segon lloc, l’afirmació “les nacions no existeixen” s’equipara al fet que siguin “comunitats imaginades”, oblidant, com diu Vergés, que bona part de la realitat social és “imaginada”. O és que pel fet de no haver “vist” mai l’amistat podem concloure que no existeix?

El Nou Realisme

Si adoptem la crítica antinacionalista sobre la inexistència de les nacions de manera seriosa, i no pas com una mera estratègia per “empetitir nacions”, resta saber quina mena de concepció del món pot afirmar aquesta tesi. Sense dubte, es tracta d’un constructivisme postmodern que, amb una certa dosi de cinisme, menysté la realitat social existent: els fets no existeixen, només existeixen les interpretacions dels fets. Filòsofs com Markus Gabriel, emmarcats dins el nou realisme, han alertat de la perillositat d’aquesta línia de pensament que ens acaba allunyant d’una epistemologia útil de la realitat social.

Per a Herder o Fichte, la nació tenia unes característiques constitutives i immutables des de temps immemorials, una tesi que avui dia sembla del tot inversemblant (i perillós). Però resulta igualment temerari afirmar la inexistència de les nacions. Aquesta no era, en tot cas, la pretensió d’Anderson, que va intentar explicar la profunditat de la consciència nacional en la vida humana moderna.

Més continguts de

El + vist

El + comentat