Microsites  /  Gent Gran 24/10/2020

La figura de la cuidadora no professional

La Rosa s'encarrega de les cures del seu pare, el Tomàs, de 93 anys

Esther Escolán
2 min
La figura  de la cuidadora no professional

El Tomàs Fernández, de 93 anys, viu amb la seva filla Rosa i el gendre des d’en fa deu. Al principi el Tomàs feia, sortia i entrava de forma autònoma i no li calia ajuda, però des de fa quatre anys té problemes de memòria. “No està diagnosticat, però té algun tipus de demència, segur, perquè es desorienta, es despista, no troba les coses...”, diu la Rosa, de 63.

Quan va començar a notar aquest deteriorament -“juntament amb episodis com ara que s’oblidava de menjar-se el que jo li deixava preparat per dinar o que es deixava la vitroceràmica encesa”-, va decidir que el pare anés a un centre de dia. “Hi anava des de feia uns tres anys, de nou del matí a cinc de la tarda. Al matí venia una cuidadora per rentar-lo i vestir-lo i l’acompanyava al centre, tot i que ell, que és molt presumit, la feia fora del lavabo. El Tomàs dinava al centre de dia i, a la tarda, depenent del dia, o tornava a casa sol i aprofitava per comprar el pa, o el recollia la cuidadora”, recorda la seva filla.

Físicament el Tomàs està molt bé: té força a les cames i camina només amb l’ajut del bastó; no té ni colesterol, i les tremolors del Parkinson quasi ni es noten, “però està cada cop més dispers, es despista pel carrer i ja no pot sortir sol, no recorda les coses i ja no es pot tenir una conversa coherent amb ell”, reconeix la Rosa.

“El que pitjor porto és això de no poder parlar amb ell com abans; és quan realment t’adones del deteriorament del teu pare. Abans m’enfadava i li recriminava que no s’enrecordés del que havíem parlat feia uns minuts, però al final veus que no ho fa expressament, hi treus ferro i et dediques a gaudir de la seva companyia”, destaca la Rosa.

Desconnectar una estona

Tot i que en certs moments diu que pateix “la síndrome del cuidador” i està superada per les cures del Tomàs, la Rosa és conscient del bon estat de salut general del seu pare: “Es dutxa sol; l’únic que has de fer és deixar-ho tot preparat i al seu abast, perquè si no te’l trobaràs a la cuina o al menjador buscant la màquina d’afaitar; o al matí, quan es lleva i no sap què li toca fer, li has de recordar la seqüència esmorzar- dutxa-vestit, i anar-li dient l’ordre en què cal que es posi la roba”, explica.

Amb la pandèmia, el centre de dia va tancar i la Rosa va haver de teletreballar per poder atendre el pare. Des del juliol està prejubilada i, tot i que s’encarrega de les visites mèdiques, la medicació i els àpats del Tomàs, a la tarda ve la cuidadora, amb qui “el pare surt a fer un passeig i berena pel barri”, mentre ella aprofita per fer les seves coses i desconnectar una estona. Perquè, apunta, “és necessari trobar aquests moments per a un mateix, sobretot en casos on el deteriorament físic i mental de pares i mares és més acusat i implica una atenció molt més exhaustiva”.

stats