Un hodòmetre (estrany vehicle que s’utilitzava per mesurar distàncies) i un pont giratori (la velocitat de tancament i obertura del qual el converteix en un instrument eficaç tant per al pas d’embarcacions com per aturar l’armada de l’enemic) són alguns dels invents que va fer Leonardo da Vinci. Aquest estiu es poden veure al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), a Terrassa, dins l’exposició Leonardo da Vinci: El geni i els invents (fins al 29 d’octubre). La mostra reuneix quaranta màquines i ginys ideats per aquest geni universal, construïts a partir dels manuscrits, els esquemes, els dibuixos i les indicacions dels còdexs de Leonardo da Vinci. Alguns dels aparells són a mida real i d’altres, a escala. Tots s’han construït amb els materials utilitzats a l’època i seguint els dissenys de DaVinci.
La primera moto catalana
Aquesta moto, produïda entre el 1903 i el 1904, va costar 1.200 pessetes i només se’n van fer cinc
Sembla que faci molt de temps, però de fet fa poc més d’un segle que circulen vehicles de motor per les carreteres catalanes. Els cotxes i les motos van aparèixer pràcticament al mateix temps, i de manera una mica accidentada (perdoneu la broma): les carreteres no estaven preparades -eren de terra, havien estat dissenyades per a vehicles de tracció animal i no tenien senyalització- i els carrers de les ciutats tampoc -en el millor dels casos estaven pavimentats amb llambordes-. L’any 1925, l’Ajuntament de Barcelona dicta una sèrie de mesures de trànsit innovadores, una de les quals recorda als vianants que “no crucen ninguna calle distraídos ni leyendo ” i es fixa el límit de velocitat a 25 quilòmetres per hora per als cotxes i a 20 per a les motos i autobusos (la multa per excés de velocitat és de 250 pessetes).
El cotxe era un autèntic luxe, per descomptat, i la moto, més assequible, va suposar una bona opció de transport privat per a persones de condició social molt diversa. Durant el franquisme, la moto viurà un període especialment dolç, pràcticament fins a la popularització del Seat 600. La moto es convertirà en un símbol per a la joventut que buscava llibertat -esclar que amb la moto el màxim que s’aconseguia era llibertat de moviments, sobretot durant la dictadura.
Bultaco, Derbi, Ossa, Montesa...
Bultaco, Derbi, Ossa, Montesa...Un munt de marques catalanes en van fer produccions massives: Bultaco, Sanglas, Derbi, Ossa, Montesa... Al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC), on soc avui, hi ha una exposició dedicada a les motocicletes d’aquesta marca titulada Viva Montesa. Aquestes marques van inundar de vehicles de dues rodes de motor no només Espanya, sinó també un grapat de països, i es van convertir en un referent en les competicions esportives internacionals. Observo amb deteniment la moto Villalbí del museu, que té la seu a l’antiga fàbrica tèxtil Aymerich, Amat i Jover, a la rambla d’Ègara de Terrassa. És una moto raquítica, esquelètica. Trobo que té una retirada a les bicis elèctriques, ara en expansió. De fet, també té pedals per ajudar-se en les pujades.
“Aquesta és la primera moto fabricada a Catalunya i Espanya. Miquel Villalbí la va dissenyar entre el 1903 i el 1904”, m’explica Jaume Perarnau, director del museu. En aquesta època, el país bullia d’iniciatives relacionades amb la industrialització i el progrés. El mateix 1904 es crea el prestigiós observatori astronòmic i meteorològic Fabra (previst inicialment al cim del Tibidabo, però l’Església va tenir prioritat per edificar en aquest indret privilegiat el temple del Sagrat Cor).
“Aquesta moto creada per Villalbí té un motor monocilíndric de quatre temps amb vàlvules oposades d’admissió automàtica. L’encesa es feia amb una pila i una bobina, el carburador tenia comandaments separats per al gas i l’aire, i la transmissió es feia per corretja trapezoidal sense canvi de marxes”, m’explica el director.
“Fixa’t en la part superior del dipòsit de combustible: hi ha tres petites claus. Eren per regular l’avenç de la guspira, del gas i de l’aire. En aquest manillar tan gran hi ha el comandament del descompressor i el sistema de contacte, que funciona girant el puny, igual que a les motos actuals”, detalla Perarnau. ¿I podria funcionar, aquest exemplar?, li pregunto. “Sí, sí, si li posem combustible i li fem petits ajustaments, podríem fer-hi una volta”.
Només cinc exemplars
Només cinc exemplars “Se’n van fer molt poques, d’aquest model”, em diu. Se sap quantes? “Sí, només cinc, que es van vendre per 1.200 pessetes”. Valia el mateix que cinc multes per excés de velocitat, doncs! O les multes eren molt cares o la moto barata. “Tingues en compte que es va fer de manera artesanal: a l’inici de la indústria del cotxe i de la moto, totes les peces s’havien d’importar o fabricar una per una. Els cotxes es feien sota comanda, fins que no va arribar el Ford T, el primer cotxe que es fabrica en sèrie en una cadena de muntatge”, diu Perarnau.
La moto Villalbí és una de les peces estrella de l’exposició de mitjans de transport catalans situada al Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica, en què hi ha altres joies del patrimoni industrial relacionades amb el transport, com la Hispano Suiza, el Biscuter i el Seat 600 -ha entrat al museu quan encara circula, però cada cop se’n veuen menys, a excepció de quan es reuneixen les siscentades.
Aquests vehicles posen de manifest que Catalunya és un país d’enginy i innovació. Aquest és precisament el lema de l’exposició que s’acaba d’inaugurar al mateix museu (fins al 31 de maig del 2018). Hi ha invents com l’astrolabi de Sunifred Llobet, el submarí de Narcís Monturiol, el telègraf elèctric de Francesc Salvà i el pulsoreactor de Ramon Casanova, i les descobertes de científics com el metge Josep Salvany, el químic Josep Roura, el matemàtic Ferran Sunyer i el bioquímic Joan Oró. Aquesta mostra, com tot el museu, segueix la línia -ben encertada- que, a més de divulgar com funcionen els invents, cal explicar també la repercussió social que tenen.
