Moment de prendre decisions: FP o batxillerat?

Que no es preocupin els pares que van estudiar l'EGB (educació general bàsica) i que van bregar amb sigles com BUP (batxillerat unificat polivalent), COU (curs d'orientació universitària) i FP (formació professional). El sistema educatiu actual, el mateix que afronten avui els seus fills, no és tan difícil d'entendre i d'assimilar com sembla a simple vista. Una vegada superats els nou anys que constitueixen l'educació infantil i la primària, els nens entren en un altre cicle completament diferent quant a exigències acadèmiques i autonomia personal: l'educació secundària obligatòria (ESO). I, allà, amb 12 anys, amb un professor diferent gairebé en cada assignatura i amb diverses matèries optatives que han de triar en funció de les seves inquietuds i capacitats, comencen a perfilar la que serà la seva trajectòria acadèmica. Els primers tres anys poden decantar-se, per exemple, per disciplines que el mateix institut tria, com francès i mitologia grega. El quart any, per assignatures comunes a tots els centres educatius de la comunitat autònoma, com biologia i geologia, educació visual i plàstica, física i química, informàtica, llatí, música, segona llengua estrangera i tecnologia. Ja amb 16 anys i acabat el tram obligatori, els estudiants han d'afrontar la primera decisió que hauran de prendre com a persones adultes: l'elecció del cicle formatiu que cursaran a partir de llavors, batxillerat o FP. Però que els pares no s'inquietin tampoc en aquest cas. A diferència dels joves dels 80, els del 2013 tenen dos anys més de maduresa per triar -abans, els alumnes havien de decidir el seu futur acadèmic i, per tant, professional als 14 anys- i tenen uns orientadors educatius, formats en pedagogia, psicopedagogia o psicologia, que els guien durant els quatre anys que dura l'ESO o, com a mínim, l'últim any d'aquest cicle educatiu. L'objectiu és que l'elecció respongui a les seves aspiracions professionals i personals, a les seves capacitats com a estudiant i a les possibilitats econòmiques de la família.

Cal orientació

Andrés González, psicòleg i vicepresident de l'Associació Catalana d'Orientació, és un d'aquests professionals. Per la manera de parlar de la seva feina es nota que creu en la seva professió i en el centre on l'exerceix, l'IES Front Marítim de Barcelona, un institut que ha fet de l'orientació educativa una assignatura obligatòria per a tots els alumnes d'últim curs de l'ESO. I per com parla es nota, també, que és conscient dels maldecaps que pot ocasionar a un alumne l'elecció del seu futur professional sense una feina d'orientació i seguiment prèvia. Per això insisteix que l'orientació educativa al llarg de la secundària és molt important: perquè sap que, gràcies a la informació i el material oferts per un professional qualificat, els joves tenen l'oportunitat d'autoconèixer-se, és a dir, de saber com són i què són capaços de fer, d'informar-se sobre les opcions acadèmiques i professionals a què tenen accés i de prendre decisions per ells mateixos i de forma coherent. I, en aquest cas, coherent vol dir tenir en compte variables com les sortides professionals, les notes de tall, els costos econòmics i els desplaçaments geogràfics que comporta l'elecció.

"Un alumne que diu que vol fer lingüística i resulta que a les àrees de català, castellà i literatura té suspensos s'haurà de qüestionar aquesta opció, perquè el seu itinerari no és coherent", explica aquest orientador, que recorda, a més, que els pares no queden exempts del programa educatiu que elaboren els fills. Ben al contrari: els progenitors, com els educadors, han d'acompanyar els joves en aquest procés, però sense interferir en la decisió que prenguin. "El pes més fort l'ha de tenir l'alumne. Ell és el generador de la seva pròpia vida i, si s'equivoca -que és possible que passi perquè tots ens equivoquem-, serà per una decisió seva i no per la d'un altre". I afegeix, per tranquil·litzar: "La decisió que es pren als 16 anys és per quina autopista vas, no quin carril d'aquesta autopista agafaràs".

Una opinió -i una passió pel treball, també- que comparteix Àngel Casajús, doctor en pedagogia i membre de la Xarxa d'Experts del Col·legi de Pedagogs de Catalunya. Per aquest professional, igual que pel seu homòleg català, els pares són una part fonamental del procés d'orientació educativa, però han de deixar de banda les seves aspiracions personals. "En l'orientació dels alumnes de vegades t'adones del contrast entre el que volen fer ells i el que els seus pares n'esperen. I de vegades has de parlar amb els pares per fer-los veure que el seu fill té uns interessos -o una capacitat- i s'ha de tenir en compte", comenta aquest professional.

Quan treballaran

I què és exactament el que han de saber alumnes i pares sobre les dues alternatives que es plantegen després de l'ESO? Què distingeix la FP del batxillerat? La diferència principal entre tots dos la trobem en l'enfocament que plantegen cap al món del treball. Mentre que la formació professional de grau mitjà -és a dir, els cicles a què es pot optar amb 16 anys i l'ESO acabada- té una clara vocació professional i busca la inserció en dos anys dels joves al món laboral, el batxillerat és un pont cap a la universitat o cap a una FP de grau superior, una prolongació de la vida acadèmica de quatre anys més com a mínim. Per això, no és estrany que les vint-i-dues famílies que constitueixen la formació professional, ja sigui de grau mitjà o superior, tinguin un plantejament més específic i pràctic que busqui en les assignatures la capacitació i qualificació professional de l'alumne i que el batxillerat i les tres branques en les quals està dividit- humanitats i ciències socials, arts i ciències i tecnologia- estiguin enfocats al coneixement teòric d'aquests àmbits. ¿Això significa que els únics que poden optar a una FP de grau superior, a una diplomatura o a una llicenciatura són els batxillers? No, en absolut. Que un jove es decanti als 16 anys per una FP de grau mitjà no implica que es tanqui les portes a una formació superior futura, i així ho explica Patricia Descals, professora a l'Institut d'Horticultura i Jardineria de Reus: "La FP també et pot enllaçar amb una carrera, no són incompatibles. De fet, si l'alumne té molt clar que li agrada un ofici concret, el millor és que es decideixi per aquesta opció. Per mi, està més ben formada una persona que ha fet un cicle de grau mitjà d'informàtica i comunicacions, un de grau superior de la mateixa família i una enginyeria informàtica que un altre que ha fet batxillerat i la mateixa carrera. Perquè a la FP t'ensenyen una sèrie de coses que en una carrera no aprens. És més pràctica i específica". Aquesta professional tampoc dubta a desmuntar un dels tòpics més comuns de la formació professional: que els alumnes de FP estan menys capacitats per a l'estudi que els batxillers. "De vegades els alumnes trien una FP de grau mitjà no perquè no vulguin estudiar o perquè els agradi especialment aquesta opció, sinó perquè volen accedir a un cicle superior concret i la manera coherent de fer-ho és mitjançant aquest mòdul", argumenta.

És del mateix parer Casajús, que, a més, recorda que per accedir a una FP de grau superior no només es necessita tenir 18 anys, sinó que cal complir un seguit de requisits acadèmics. "També hi ha bons estudiants que trien aquesta opció personal convençuts que és la via que volen. No hem d'oblidar, a més, que per accedir als cicles formatius de grau superior cal el nivell de batxillerat o una prova de coneixements".

Fora tòpics

Si algú fa FP no vol dir que sigui mal estudiant. Bona mostra d'aquesta afirmació la trobem en Silvia Granada, una jove que es va decidir a fer comerç als 16 anys i avui, cinc anys després i amb un bon bagatge laboral, repeteix experiència dins de la mateixa família professional però d'un grau superior. I encara que aquesta valenciana reconeix que en algun moment va coquetejar amb la idea d'estudiar una carrera, confessa que ara està molt més contenta amb la seva decisió: el curs de gestió comercial i màrqueting que ha iniciat respon totalment a les seves expectatives.

La que també exemplifica molt bé que ganes d'estudiar i FP no són antagònics és Elena Cháfer, companya de classe de Granada i estudiant de segon de psicologia a distància. Ella, com altres amics seus, va optar pel batxillerat just quan va acabar l'ESO. I, encara que amb 18 anys no tenia clar si volia dedicar-se al màrqueting o a la psicologia, es va decantar per fer la selectivitat. No va tenir prou nota per entrar en una universitat pública, de manera que va decidir deixar-se guiar i es va matricular a la UNED. Al cap d'un any i després de meditar-ho, va entrar al CIPFP Ausiàs March de València. Satisfeta, avui assegura que, quan comenci a treballar, seguirà amb els estudis universitaris.