Delta de l’Ebre

El parc fet per la gent

Amb els seus 320 km de superfície, el delta de l’Ebre constitueix l’hàbitat aquàtic més extens de Catalunya i presenta una rica diversitat d’ambients. Riu, mar, badies, platges, dunes, salobrars, bosc de ribera, llacunes costaneres, illes fluvials i ullals conformen el seu paisatge natural, i, juntament amb els arrossars, acullen una gran diversitat d’organismes (ocells, peixos, rèptils, amfibis, invertebrats...) adaptats als diferents hàbitats.

Aquesta riquesa biològica contrasta amb la profunda presència humana. A fi de fer possible l’harmonia entre els valors naturals i la seva explotació per part de la població, i a instàncies dels seus habitants, la Generalitat de Catalunya va constituir l’any 1983 el Parc Natural del Delta de l’Ebre (7.802 ha).

De fet, el del Delta és un dels parcs que més clarament tenen l’origen en la reclamació ciutadana, arran de la mobilització popular que es va fer a Deltebre el 26 de juny de 1983 en contra d’unes dessecacions que s’havien fet al conjunt lacustre del Canal Vell i pel perill que això comportava per a la bassa de dessecar-se i convertir-se en arrossars.

La mobilització i l’ocupació pacífica del Canal Vell pels ciutadans de Deltebre va sorprendre l’opinió pública de l’època, ja que no era habitual que un poble es mobilitzés per la conservació dels seus espais naturals. Hem de tenir en compte que, en aquell període, no es tenia la conscienciació actual sobre la conservació dels ecosistemes ni tampoc sobre l’atractiu turístic que tindrien els espais naturals ben conservats, i molt més aquells tan especials com el Delta.

Exactament 39 dies després de la mobilització i com a conseqüència d’un seguit d’intenses negociacions entre l’Ajuntament de Deltebre i la Generalitat, el 4 d’agost de 1983 es va publicar el Decret del Parc Natural del Delta de l’Ebre, que en primera instància només protegia els espais naturals del marge esquerre del riu. Dos anys més tard, el Decret 332/1986 feia extensiva la protecció a les zones naturals del marge dret del Delta.

I és que gairebé podríem afirmar que història i història natural són al Delta una mateixa cosa. El poblament i l’aprofitament dels recursos de la plana deltaica han anat sempre a remolc de la seva metamorfosi constant. Més tard, la introducció dels canals per a reg va significar l’impuls principal. La privatització de les terres no va ser, però, equitativa.

La marcada diferència entre les grans propietats i les innumerables petites explotacions familiars que han perdurat fins avui -el 60% de les més de 3.000 explotacions arrosseres actuals no superen les 4 ha- ve de molt lluny. Les primeres concessions reials de latifundis per collir la barrella, ja des del 1719, juntament amb les precipitades desamortitzacions del segle XIX, que subhastaven els “ prados baldíos ”, i les posteriors vendes fàcils als escassos adinerats són les principals causes de la desigual privatització dels terrenys estatals, menyspreats abans dels canals. Això provoca una marcada diferència en l’estructura de la propietat: hi ha una immensa massa de bracers que amb el seu esforç van redimir la Ribera, i van anar comprant a poquet a poquet un tros d’arrossar, on van edificar la casa -així s’explica també el perquè de la població dispersa-, als amos que posseïen les terres i vivien més lluny. Malgrat tot, les riberenques i els riberencs sempre s’han sentit orgullosos del seu esforç i dels resultats que ara tots admirem: els il·limitats camps d’arròs.

Patrimoni natural i cultural

El paisatge del Delta té una forta personalitat. Les terres totalment planes li donen un aspecte particular. Els extensos arrossars, canviants segons les estacions (terrosos a l’hivern, inundats d’aigua a la primavera, verds a l’estiu), dominen la fisonomia del Delta. A la banda litoral trobem un dels paisatges més atractius del Mediterrani: grans llacunes envoltades per canyissars i jonqueres. A la part perifèrica, grans extensions de sòls salins amb salobrars i les llargues i desertes platges, amb dunes coronades de borró i altres plantes ben adaptades al medi.

Als dos extrems, dues fletxes d’arena fina, el Fangar i la punta de la Banya, encerclen les riques badies del Fangar i dels Alfacs, respectivament. El pare del Delta, el riu Ebre, transcorre per la plana tranquil i vigilant, abans de morir al Mediterrani, donant vida!

Les zones humides, com el delta de l’Ebre, són entorns molt productius dels quals innumerables espècies de plantes i animals depenen per a la seva supervivència. Els aiguamolls desenvolupen moltes funcions vitals, com ara l’emmagatzematge d’aigua, la protecció contra els temporals, l’estabilització de la costa, el reciclatge de nutrients i contaminants, etc., alhora que també ofereixen beneficis econòmics a les comunitats locals per mitjà de l’explotació tradicional dels seus recursos naturals, mitjançant la pesca, la caça, l’agricultura, la ramaderia, les salines, i, més actualment, el turisme.

En el cas del Delta, la confluència del medi marí i continental dona lloc a una elevada diversitat d’espècies de peixos (un centenar). Pel que fa a les aus, al Delta s’han citat 343 espècies i aplega algunes de les colònies de cria d’ocells marins més importants de la Mediterrània. El Delta està inclòs a la zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i la llista de zones humides d’importància internacional (Ramsar) des del 26 de març de 1993.

Al Delta, les altituds per sobre del nivell del mar no ultrapassen mai els 5 metres. Malgrat aquest escàs relleu, la riquesa en comunitats vegetals és considerable. Destaquen els sosars, els canyissars, les àrees de dunes i el bosc de ribera, l’única formació forestal de la zona i molt malmès per l’acció humana.

Fauna

Les característiques del Delta han facilitat l’aparició de molts invertebrats. Les sangoneres eren tan abundants que als arrossars calia portar les cames ben cobertes i se n’exportaven a llocs ben allunyats centenars de milers cada any.

Els mosquits, els insectes més coneguts i característics, han portat ja des del 1917 (Mancomunitat de Catalunya) a emprendre una lluita sistemàtica contra el paludisme, endèmic al sector. Dels lepidòpters n’hi ha una infinitat d’espècies que ataquen els conreus, algunes interessants des del punt de vista zoogeogràfic.

Però si per alguna cosa es caracteritza el Delta en relació a la fauna és per les aus. La seva importància quantitativa i qualitativa ultrapassa de molt l’interès local i té una màxima importància internacional. Per això, en diverses convencions, el delta de l’Ebre apareix com a zona de màxim interès, per les colònies de cria, els anàtids, limícoles i ocells marins i pel pas d’ocells migratoris hivernants, i està inclosa sempre dins la categoria A, de prioritat de protecció urgent.

Aquest fet es fa especialment evident a la tardor, durant els mesos d’octubre i novembre, quan, ja recollit l’arròs, els camps resten encara enaiguats i són colonitzats per milers i milers d’ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. Aquest hivern passat es van comptabilitzar 208.785 ocells aquàtics, corresponents a 97 espècies. El grup més nombrós va ser el dels anàtids, bàsicament ànecs, amb 76.527 exemplars. Aquest grup, després de decennis amb valors molt elevats, ha patit una davallada del 40% respecte al valor de referència. El segon grup més nombrós és el dels limícoles (territ, fredeluga, daurada grossa, bec d’alena...), amb 70.541 exemplars. I en tercer lloc apareixen les grues i fotges, amb 34.576.

El nombre d’exemplars d’ocells varia entre els 50.000 i els 100.000, distribuïts en unes 330 espècies que representen el 60% de les espècies d’Europa, i amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món.

Pel que fa als peixos, els esturions i les llamprees han minvat dràsticament, igual que les sabogues. Per contra, han aparegut espècies noves com la perca americana, el lluç de riu, el peix gat i el silur. A part d’aquestes espècies, més aviat escasses, n’hi ha d’altres ben abundoses: mugílids, ciprínids, serrànids, etc. Les anguiles han constituït una pesca tradicional. En total a les llacunes del Delta es pesquen una mitjana de 45 tones anuals, principalment anguila, llisses, llobarro, muixarres, etc.

Informació de servei

Parc Natural del Delta de l’Ebre

Seu administrativa

Av. Catalunya, 46

43580 Deltebre

Tel.: 977 48 21 81

Fax: 977 48 13 92

parcsnaturals.gencat.cat/ca/delta-ebre

facebook.com/PNDeltaEbre

Centres d’informació del Parc

Ecomuseu

C/ Doctor Martí Buera, 22

43580 Deltebre

Tel. 977 48 96 79

Casa de Fusta

Bassa de l’Encanyissada - Partida de la Cuixota

43870 Amposta

Tel. 977 26 10 22

El + vist

El + comentat