Coses que passen a 500 metres sota terra

Avui soc en un dels llocs amb menys densitat de població de Catalunya. Sí que té, en canvi, una alta densitat de llacs, formats per geleres, com el de Certascan, el més gran de tot el Pirineu. Pocs habitants, però poblat de fa molt de temps, com testimonien les nombroses esglésies romàniques. També és un lloc amb un interessant patrimoni industrial. La central hidroelèctrica de Tavascan n’és el màxim exponent.

Soc a 500 metres sota terra, a l’interior de la muntanya del pic de Guerón. Hi he entrat per un túnel situat una mica més amunt de l’actual poble de Tavascan (l’antic va desaparèixer a causa d’una terrible allau de terra i pedra l’any 1604). La temperatura ha caigut en picat així que hem entrat dins la terra. Sort que l’Albert Piqué, el responsable de la central, que em fa de guia, m’ha deixat una jaqueta (si feu visites guiades, que inclouen el Centre d’Interpretació de l’Aigua de Tavascan i la central, no oblideu una peça d'abrigar).

Hem fet un recorregut per un pendent suau cap avall, per un túnel força gros –per tal que hi puguin passar els camions quan s’han d’endur peces per reparar–. Queien algunes gotes d’aigua, ara aquí, ara allà. Sort del casc, que és obligat posar-se.

"Quan va construir-se, tot això?", pregunto a l’Albert quan passegem per les sales que formen el cor d’aquesta central hidroelèctrica de caverna. "El 1959 no vam posar la primera pedra, sinó que la vam treure", diu dibuixant un somriure. "Va ser una obra molt complexa. Va durar fins a finals de l'any 1971. Es va haver de perforar la roca per fer canonades, es van fer preses als llacs per augmentar la seva capacitat d’emmagatzematge, es van posar vàlvules perquè sortís l’aigua dels llacs, es va fer el túnel i l’espai per als grans aparells... Van venir fins a 10.000 obrers d’arreu de l’estat espanyol", m’explica.

La muntanya que tinc al damunt té una teranyina de canonades sota terra. "Als anys 30 i 40 del segle XX es va fer una canalització per recollir aigua de Certascan, per aprofitar-la per al pantà de Sant Antoni, construït entre els anys 1913 i el 1916", m’explica l’Albert mentre em vaig fixant en les nombroses instruccions relacionades amb la seguretat que hi ha a les parets: "Atención. Caídas al mismo nivel". "Sea prudente en el uso de las escaleras", etc. Hi ha també aparells que vigilen els animals de quatre potes (els ratolins poden fer-ne de les seves)... i els de dues potes, com nosaltres.

"Quants sou, treballant-hi?", pregunto a l’Albert. "Una vintena –em respon–. Però al principi n’hi havia uns 250. Els que operaven i els de manteniment". "Per a mi això d’operar és molt genèric. Sé que un cirurgià opera, però un treballador d’una central hidroelèctrica, què opera?" "En el nostre cas, operar vol dir encarregar-se d’engegar i parar els generadors per produir l’electricitat". Ara el funcionament està totalment automatitzat i es gestiona de manera telemàtica des del centre de control. Aquí no hi ha ningú de manera permanent.

Tenim al davant una turbina Pelton, de grans dimensions. Creades a Nord-amèrica al segle XIX, les turbines Pelton són molt apropiades en els casos de molta pressió i poc cabal. És el cas d’aquesta central hidroelèctrica.

Alguns elements s’han anat fent a mesura que s’han necessitat. Com ara una porta de ferro, que tanca de manera completament hermètica, i que l’Albert obre amb facilitat. Quan hi passem tinc la sensació d’entrar en una zona d’alta seguretat. "Fa uns 15 anys va haver-hi una fuita d’aigua. El terra va arribar a tenir uns pams d’aigua; com que hi ha els generadors i transformadors ben a prop calia evitar de totes totes que l’aigua es tornés a escampar", explica l’Albert. Per això es va fer aquesta porta, que protegeix el lloc on arriba la canonada que ve de Tavascan Superior. De 900 metres més amunt! És una gran canonada. El seu diàmetre és més gran que jo, que no soc pas baix. "Aquest és l’accés hivernal a la part inferior de la central de Montamara", em diu l’Albert. Hi ha una escala entre la canonada i els conductors, que puja i puja... fins que ja no la veus. A banda i banda de l’escala hi ha uns raïls (abans s'hi pujava amb una vagoneta, però per seguretat, i per la complexitat del manteniment, es van retirar).

Quan ens acostem a la sortida, després de caminar pel túnel, sentim soroll d’aigua. Ara ve del cel: s’ha desfermat una bona tempesta (i això que fa tres hores, quan hem entrat a la central, feia un dia radiant). A l’hivern, a vegades, després d’unes quantes hores d’estar a dins, et trobes un bon tou de neu acabada de caure.