Curses de vaixells de paper

Tres nens fan, en un moment, sengles vaixells de paper. Els deixen anar a l’aigua, en els abeuradors, i comencen a navegar, ara a l’aire lliure, ara de manera soterrada, tot passant per la plaça Major, pel carrer del Born... Cada nen té marcat amb un senyal el seu barquet per poder-lo identificar... i saber si guanya, quan el recullen a la plaça del Teatre.

Ja fa uns anys que els recs de Banyoles han tornat a ser espai de joc, com ho eren temps enrere. Alguns s’hi remullaven –sobretot en els primers trams, d’aigua més neta– o bé empaitaven anguiles amb les mans. D’altres hi rentaven la roba –i més coses, com les tripes del porc, en època de matança–.

Som al rec Major de Banyoles. Al seu recorregut s’hi van concentrar la major part de molins de la capital del Pla de l’Estany. S’hi fabricaven draps de llana, paper, farina, pells, i fins i tot pólvora i xocolata. Sí, a partir del segle XVIII, alguns molins fariners o paperers van començar a moldre cacau (i canyella) per fer xocolata. Van néixer diverses fàbriques de xocolata, una de les quals encara és ben activa: Chocolates Torras.

Als molins els bastava un petit salt d’un parell o tres de metres. L’aigua que sortia d'un molí anava rec avall i es movia al molí següent.

"Els recs van convertir-se en clavegueres quan van desaparèixer els molins i les hortes de darrere les cases. Estaven a la vista, però es van anar tapant. El nostre propòsit era que els recs tinguessin aigua neta i peixos. Però, esclar, això volia dir que la major part de les cases havien de fer obres perquè els baixants no anessin a parar al rec sinó a un nou sistema de clavegueram; encara a principis d’aquest segle XXI, a Banyoles, aigüeres, vàters i lavabos enviaven la brutícia rec avall", m’explica Josep Miàs, arquitecte, responsable del projecte de vianantització del barri vell de Banyoles. "El projecte va generar una certa oposició. No tothom el veia amb bons ulls; rebia molts comentaris, no sempre positius –em diu–. És molt difícil jugar a casa (a diferència del futbol), reconeix.

Mentre passegem, en Josep m’explica que la seva manera de treballar és dibuixant. "M’és impossible pensar sense dibuixar. És més: només soc capaç de pensar allò que soc capaç de dibuixar", diu Miàs. El que dibuixa ho passa a tres dimensions, amb filferro. Un conjunt de maquetes de filferro realitzades per Miàs estan exposades en el Centre Pompidou. Precisament en aquest important centre parisenc hi ha també els dibuixos del projecte de reforma del barri vell de Banyoles, on els recs –i els vianants– són els protagonistes.

En realitat, el que s’ha fet a Banyoles és el que s’ha fet a pràcticament totes les ciutats de Catalunya: que els vianants puguin caminar tranquil·lament per l’espai públic del seu nucli. Però a Banyoles aquest procés potser ha estat més radical. Aquí els cotxes aparcaven a tot arreu, fins i tot sota les voltes de la Plaça Major! I hi ha un altre condicionant –i atractiu–: els recs.

Fill de mestressa de casa i paleta, banyolí multipremiat, aquí i a fora (per exemple, ha rebut l’International Stone Award per aquest projecte, que es fa, evidentment, a Roma), Josep Miàs se sent identificat quan li diuen que és un arquitecte radical –radical ve d’arrel, i el projecte del rec suposa recuperar les arrels de Banyoles– i innovador. Admirador i col·laborador del malaguanyat Enric Miralles, Miàs ha signat projectes tan diversos com el nou funicular del Tibidabo, el nou Mercat de la Barceloneta, el Parc i l’estació central de Girona, la seu d’iGuzzini a Barcelona... En el seu municipi natal hi ha treballat relativament poc –va rehabilitar els Banys Vells i va dissenyar la reordenació del passeig de la Indústria (encara per fer)–. La "recuperació" del barri vell de Banyoles per als vianants és la seva gran obra a Banyoles, la que l’ha acompanyat els darrers vint anys, de manera intermitent, i encara no ha acabat: falta arribar al monestir. "L’espai públic és el que més hem de cuidar els arquitectes", diu Miàs, quan entrem al molí de la plaça, un antic molí fariner. El seu mecanisme continua funcionant amb aigua del rec per a les visites.

"La realització del projecte ha estat complex. Al rec Major, al seu pas pel barri vell, ara hi ha un canal superficial –el que es veu–, amb un nivell d’aigua sempre igual, que quan el sobrepassa passa a un canal inferior, que circula just per sota", explica Josep Miàs. Som ara a la plaça del Teatre. Hi ha una mena de platgeta: un sobreeixidor natural, que descendeix cap al rec. Aquesta platja és de pedra de travertí, com bona part de la zona de vianants. El travertí (aquí en diuen "pedra de Banyoles") és una pedra calcària autòctona amb la qual es van construir els principals edificis de Banyoles.

Acabem la visita prop de l’estany, davant d’una curiosa pedra triangular anomenada El límit. Es troba just al damunt del rec Major, i actua com a barrera per a l’aigua: l’obliga a circular per sota seu, i per tant en regula el cabal. Es desconeix quan es va fer, però apareix descrita en un document de l’any 1832 com a “pont de límits per privar las aigües en temps de aiguats”.

Si aneu a Banyoles, no "feu" només l’estany. Aneu al barri vell a gaudir de la banda sonora que fa l’aigua circulant pels recs.