El fracàs seria no haver-ho intentat

Mai un fracàs mereix llevar-se la vida. Ni que la parella que estimes t’abandoni, ni que quedis arruïnat "de per vida" per un "malnegoci". Les coses poden girar-se. Els motius pels quals algú decideix llevar-se la vida poden esfumar-se (o no). Però si s’esfumen, o perden força, val més no prendre una decisió irreversible. Qui es troba al fons d’un pou, no ho veu així, esclar.

Quan l’empresari Javier Camps va saber que el seu projecte de construir la Torre de les Aigües del Besòs havia fracassat –cosa que suposava que havia perdut la seva fortuna invertida (i la que havia invertit la seva família, amics i coneguts)– es va desmuntar. Completament sol –era solter–, en la foscor, amb un llum d’oli, va escriure que per les seves venes corria aigua salada. L’endemà va pujar a la torre que tant d’esforç li havia suposat i es va llençar al buit.

El motiu del fracàs: la dolenta qualitat de l’aigua, que contenia un excés de sal, cosa que no la feia apta ni per al reg. I això que abans de construir la torre s’havia realitzat un estudi acurat de l’aigua freàtica, procedent del riu Besòs, i destacava tant per la qualitat com per la quantitat. "Va haver-hi una temporada de forta sequera, i l’aigua del mar va penetrar a la capa freàtica. Es va suspendre el proveïment", diu Jordi Fossas, president de l’Arxiu Històric del Poblenou. "Pujarem 311 graons", precisa el Jordi, que coneix aquest edifici com el palmell de la seva mà. O gairebé. "El que no sabem és quants maons hi ha en total. Ho hem intentat calcular amb un programa informàtic: sense èxit", explica Fossas.

De tota manera, la torre va emmagatzemar i proveir aigua durant deu anys, del 1882 al 1892. Era un negoci rodó. Barcelona creixia i creixia... i tenia set. Amb l’aigua d’aquesta torre, Barcelona passava de tenir 15 litres habitant/dia a 30 litres habitant/dia, molt lluny, però, d’altres ciutats com Roma (500 litres habitant/dia).

Mentre anem pujant va explicant de manera molt amena –es nota que hi ha "passejat" un munt de grups– curiositats de la torre. Ho fa per capítols. Cada capítol en un replà de la pujada. Així es fa més lleugera. De fora, s’hi veu una escala exterior (la van fer perquè per dins no es podia pujar, ja que estava farcida de canonades, que ara ja no hi són). Em faria impressió pujar-hi. Però nosaltres pugem per dins.

Som ara just al damunt del dipòsit d’aigua, ara buit. Uns llums recreen amb força encert l’aigua que contenia (fins a 600.000 litres). Se sent soroll d’aigua, com d’una dutxa. Va ser enregistrat a la torre de l'aigua del Tibidabo, situada ben a prop del parc d’atraccions, gairebé al cim. Aquesta torre sí que continua activa. És obra de Josep Amargós i Samaranch, de l’any 1905.

Ja som al cim! En realitat la torre no és excessivament alta, però el fet que es trobi una mica distanciada d’immobles alts li dona bona vista. El mar sembla més a prop del que és. I Mallorca també: en dies netíssims fins i tot veuen la serra de Tramuntana els que tenen bons ulls (o bons prismàtics).

Des del 1929 fins al 1990 la torre va tenir una funció no prevista inicialment: a l’empresa MACOSA, hereva de la metal·lúrgica Can Girona, l’aigua li anava molt bé per refredar ràpidament el ferro.

De manera que la torre ha tingut tres funcions. "Qui havia de dir que seria avui un mirador de primera!", dic. "Poc s’ho podia imaginar Javier Camps! A la vida tots tenim projectes. Millor dur-los a terme, encara que no surtin bé. Perquè l’autèntic fracàs és no intentar-ho", reflexiona el Jordi.

"Fixa't en aquesta xemeneia", diu. Està a prop d’on som, a la banda de la muntanya. "És de formigó armat", afegeix. És l’última xemeneia que es va fer a Barcelona, als anys 60, quan la indústria del Poblenou ja feia temps que s’esllanguia. Fa uns 64 metres, un més que la torre on som ara. La van fer una mica més alta perquè així el fum no tenia cap obstacle. "Per què diries que no s’enderroquen les xemeneies?", em repta. "Perquè són un símbol del patrimoni industrial", li responc. "Doncs no. Perquè costa diners i fent-ho, pràcticament no es guanya superfície, a diferència del que succeeix amb les naus d’una fàbrica", explica.

"Aquí hi havia el Camp de la Bota. Era una zona de barraques, totalment menystinguda, i avui és un dels llocs de Barcelona on és més car el metre quadrat d’un habitatge", explica el Jordi, mentre assenyala cap als edificis situats a primera línia de mar. Com s’ha girat la truita!

La torre és clarament modernista. Va ser dissenyada per Pere Falqués, conegut sobretot per ser l’autor del conjunt de fanals i bancs del passeig de Gràcia barceloní. Falqués era cap de bombers i arquitecte municipal de Barcelona, dues coses que no tenen gaire a veure; l’acumulació de responsabilitats polítiques que no tenen a veure no era una cosa tan estranya en aquella època; tampoc actualment. Falqués ja havia realitzat –era la seva opera prima– la reforma de la cúpula de l’església de Sant Andreu, que va ensorrar-se i va causar set morts. Ho sento, en aquest article han sortit més morts del que m'esperava.