Han tornat els raiers a la Pobla

Hi ha una pila d’escultures en rotondes, àrees de servei... que no diuen res (per ser benevolents). Hi estan col·locades per omplir un espai buit, o per satisfer algun compromís. No és el cas de la que es troba a l’aparcament de cotxes situat a tocar del congost de Collegats (just abans del túnel, a la banda nord). És una escultura de grans dimensions, amb dos raiers –el cuer i el davanter–, fets de ferro, damunt d’un tronc.

Vaig parlar d’aquest singular ofici fa uns dies amb motiu de la visita que vaig fer al Museu dels Raiers de Coll de Nargó, però em van quedar tantes coses per dir que no m’he pogut estar de visitar l’altre museu raier del país, l’Espai Raier, a la Pobla de Segur. És, sens dubte, una peça del nostre ric patrimoni d’aigua dolça que cal conèixer. Sí, ja sé que no baixen rais per vendre’n la fusta, com abans, però aquesta activitat no pot quedar oblidada. De fet, ara té reconeixement mundial. Sí, els raiers d’Espanya, de Polònia, d’Àustria, de la República Txeca i d’Alemanya formen part del Patrimoni Mundial Immaterial.

Trobar l’Espai Raier a la Pobla és fàcil. Està situat en una andana de l’estació de tren de la Pobla de Segur, i a l’exterior hi ha el protagonista: un rai estès a terra.

L’eufòria raiera té números: l’Associació dels Raiers de la Noguera Pallaresa, que té el propòsit de recuperar la memòria d’aquest ofici, té uns 400 socis. I la Diada del Raier, a la Pobla, que té lloc des del 1979 cada primer diumenge de juliol, en què baixen uns quants rais, és molt concorreguda (també baixen un cop l’any, per Setmana Santa, els de Coll de Nargó).

"Els raiers que baixaven per la Noguera Pallaresa eren de la Pobla de Segur i de Pont de Claverol. El riu era una autovia per a ells; els camins terrestres eren terribles, especialment aquí dalt; cal tenir en compte que el riu portava més aigua que ara. Feien rais de tres trams (conjunt de troncs col·locats de manera paral·lela), però n’havien arribat a fer de quatre o cinc)", m’explica Laia Porta, membre de l’Associació dels Raiers de la Noguera Pallaresa, i fan dels raiers, d’aquí i d’arreu. Ha tingut ocasió de viatjar per conèixer rais d’altres contrades. Recorda l’experiència de baixar amb un rai a Polònia, "amb una caseta, barra de bar... Fins i tot hi fan foc". A Polònia, i en molts altres indrets raiers, els rius són molt més amples, esclar.

"Des de la Pobla fins a Lleida els raiers acostumaven a tardar 7 dies, i fins a Tortosa, 12. Hi havia una clàusula per al trajecte fins a Tortosa: si els raiers no hi arribaven en un màxim de 15 dies, no els pagaven", explica la Laia.

"La dels raiers era una feina estacional: tenia lloc a l’època del desgel. Quan no hi havia neu a les muntanyes o començava a desfer-se, iniciaven la tala de fusta. I quan l’aigua del desgel arribava als rius, es posaven a navegar. La temporada variava segons la climatologia, però solia ser de primavera a tardor", explica la Laia mentre em mostra les eines que s’empraven per construir –i per conduir– els rais. Les dues principals per portar-los són el rem i la ganxa (pal de fusta llarg, que podia arribar a tenir tres metres, que té un dels extrems de ferro, amb una punta i un ganxo). La ganxa servia per desembarrancar, tant els troncs quan baixaven pel barranc, com el rai, quan ja baixava sencer. "No hi ha raier sense ganxa, com no hi ha pastor sense ramat", diu la Laia.

Una altra peça clau del raier és l’estatge, penja-robes d’una branca en forma de forca, que anava clavat al rai. A l’estatge, els raiers hi penjaven un farcell amb el seu petit equipatge, el fato (el menjar), les espardenyes, els pantalons –calçotets, en deien– (així, no es mullaven i se’ls podien posar quan paraven en algun poble per anar a dormir, o a ballar!)

Al museu hi podeu veure un estatge amb un farcell, i al costat, un vestit de raier, amb faixa i barretina. I calçotets, de cotó, i llargs.

L’activitat raiera es va anar apagant a causa de la millora de les carreteres, i la irrupció dels camions. El cop de gràcia el donarien els de La Canadenca, l’empresa responsable d’alçar la presa de Sant Antoni. Aquesta empresa s’havia compromès a construir una rampa per a rais. Però això li suposava un gran cost. Els seus directius van reunir els empresaris fusters dels quals depenia el negoci dels rais. "En lloc de fer la rampa us donaré una indemnització", els van proposar. Els empresaris fusters no s’ho van pensar dues vegades: van optar per acceptar els diners i invertir-los en la compra de camions. A la dècada dels anys 1910, els rais deixen de circular des de la Pobla de Segur cap al sud. De les valls d’Àneu fins a la Pobla els rais hi van baixar fins a inicis dels 1930.

Baixaven raiers del Pirineu, doncs, fa un segle. Fa tan sols quatre generacions! El segle XX ha estat el que més s’ha avançat per fer-nos la vida més fàcil. Però continuem enfadant-nos, i de quina manera!