Molina que molinaràs

El Molí de la Llavina és una casa pairal antiga –de l’any 1040– que es troba a tocar de la riera de la Llavina, que desemboca al riu Congost, a Centelles, sota els cingles de Bertí, en una zona de camps que bona part probablement desapareixerà a causa de l’ampliació d’un polígon industrial. De manera que el Molí de la Llavina podria quedar aïllat del seu entorn natural.

Té molí, esclar, el Molí de la Llavina. En conserva totes les peces, però, dissortadament, fa uns quants anys que ningú el posa en marxa. I ho té tot a punt per tornar a funcionar. "Durant segles va molinar farina per al consum propi i per a moltes masies i cases de l’entorn. Darrerament funcionava per les visites, però ara ni això: des de la sequera no ha tornat a molinar", m’explica l'Anna Maria, vídua de Josep Llavina. Ella viu aquí des que tenia 17 anys. Al costat del molí "nou" fins i tot hi ha una roda de fusta –la turbina– del molí vell. "El ferro era car i es va optar per la fusta, de cor de roure. Es va trobar enterrada en el fang", m’explica l’Anna Maria.

En aquest mas hi ha dues basses, una en una cota superior, d’on baixa l’aigua –per fer anar el molí–, i l’altra en una cota inferior. La de baix va arribar a quedar ben seca fa uns anys. Ara és plena a vessar.

"Quan són plenes, com ara, l’avi deia que hi ha un milió de litres a cada bassa", em diu en Martí Llavina, net de l’Anna Maria. Ho deuria calcular "a ull", com es feien les coses abans. Però és més que probable que l’encertés. "L’avi era molt enginyós. "Va fer una sèrie d’estructures per a jocs d’aigua (com ara una roda amb catúfols que gira amb l’aigua que prové canalitzada de la bassa superior, que continua muntada". Ens hi acostem amb l’Anna Maria i en Martí ens segueixen un munt de gats, ben peixats. "Tenen nom?", pregunto. "Noooo! A pagès no els posem nom. Això són coses dels de ciutat", em respon l'Anna Maria.

Em sorprèn veure al costat de la bassa de baix una barqueta de rems, tombada. Crec que és el "llac" més petit on he vist que es navegui amb barca. "Fa anys que no es fa servir", diu el Martí Llavina, membre de la 19a generació dels Llavina en aquest mas de dimensions força grans. Està fet per viure-hi la família extensa. Ara hi viuen deu persones de quatre generacions i hi queda espai de sobres. Pots estar en una zona de la casa i que ningú et vegi durant tot un dia. Conserva unes quantes sales precioses, amb mobles robustos, ara visitables per als que fan tastos dels formatges que s’hi elaboren. Sí, ja fa anys que al Molí de la Llavina s’han "reinventat" fent formatges artesanals. Formatges d’autor, precisen.

Una de les seves especialitats és el formatge blau, fet amb llet crua de vaca frisona amb una pasta enzimàtica i textura cremosa. Té una escorça humida de fong blau i un gust intens, mantegós, una mica picant.

L’Anna Maria em mostra alguns dels diplomes dels diversos premis de formatge que han guanyat. Tot seguit m’explica que té molt bons records de quan va viatjar a Hongria –menys de l’avió, que pateix molt, fins i tot si va com una seda–. Va anar uns quants cops, amb el seu marit, Josep Llavina, a Túristvándi, poblet d’Hongria, on se celebrava un concurs de moliners. Hi explicaven les característiques dels molins de Catalunya. El primer any, 2008, el van guanyar.

Al Molí de la Llavina han recuperat la cava de pedra tosca. La seva humitat i oxigenació la fan un lloc ideal per a la maduració de formatges. Si entreu en aquesta cava estareu ben fresquets. És aquí on hi havia el primer molí.