On va a parar l’aqüeducte que passa per sobre l’AP-7 a Figueres?

És una fortalesa immensa. Ha estat inexpugnable? No. L’exèrcit de Napoleó va aconseguir entrar-hi. Soc al castell de Sant Ferran, a Figueres, que al llarg de la història ha acollit persones tan diverses com Salvador Dalí –com a recluta– i Antonio Tejero –l’artífex del 23-F– com a pres.

Fa una calor asfixiant, avui, al castell de Sant Ferran, situat en un turó, com pertoca a tot castell. De moment no veig aigua per enlloc. El mar és força lluny. Amb un grup de deu persones pujo a un jeep que recorrerà el fossat. Si el visitéssim caminant tan sols en veuríem una petitíssima part. Així, si més no, en veiem una petita part. No hi ha ni una gota d’aigua, ni n’hi ha hagut mai, al fossat. Ni al lloc on residien els soldats (dormien en llits calents: al mateix llit, tres soldats repartint les 24 hores del dia). No es dutxaven ni un cop a la setmana ni un cop al mes... No es dutxaven mai.

Però d’aigua n’hi ha, i milions de litres. Com en tot castell, l’aigua per beure era un element fonamental per aguantar un setge. Aquí es manté ple un dipòsit que es troba sota el gran pati d’armes, encerclat per un conjunt d’edificis on vivien els oficials. Quatre pous –un a cada cantonada– són l’única pista que diu que sota el pati d’armes hi ha aigua.

L’aigua és la cirereta de la visita. Abans hem giravoltat amb el jeep –i ens hem desorientat completament–. Hem baixat del vehicle tan sols un cop per entrar en una contramina. Quina fresca que hi feia!

Una escala força estreta ens duu finalment al meu objectiu d'avui: el que anomenen la Catedral de l’Aigua. Es calcula que aquesta cisterna conté uns 8 milions de litres d’aigua. Fem dos grups de quatre per navegar per la cisterna. Dues persones grans –i entusiastes– han renunciat a navegar-hi, després que la guia ens hagi dit que ens caldrà estar molt arraulits a la barca i abaixar molt el cap en algun punt.

Primer pugem per una escala d’alumini força llarga, completament vertical, com les de les piscines. La Cristina, la nostra guia, ens convida a treure’ns les sabates. És una mesura de precaució perquè no es punxi la barca, que és de goma. I després a posar-nos el casc.

Naveguem per una de les quatre cisternes que conformen el gran dipòsit. Estan separades. Si una es contamina, les altres queden preservades. La Cristina fa avançar la barca amb gran habilitat. Aconsegueix que el rem no ens esquitxi ni gota. No és fàcil conduir una petita barca amb un sol rem, com els gondolieri venecians. "El que costa més és tenir el rem a un costat de la barca, per no aixecar-lo i no molestar-vos", ens diu mentre jo poso una mà a l’aigua: és ben fresqueta. "I d’on venia l’aigua?", li pregunto. "D’un brollador del poble de Llers. Arribava a través d’un aqüeducte. Es passa per sota d’aquest aqüeducte quan se circula per l’AP-7. Just per on passen els cotxes és un canal modern, però al costat es veuen molt bé els arcs. Amb el cotxe es passa tan ràpid que molts ni s’hi fixen. Fa anys que l’aqüeducte no porta aigua". Així, doncs, aquesta aigua de la cisterna del castell porta emmagatzemada anys i panys... I es veu tan neta!

Quan passem per sota un respirador, la Cristina aixeca la mirada per fer-nos notar que està tapat. No arriba cap raig de sol a la cisterna. Tan sols el temps en què hi passen les barques com la nostra és quan rep una mica de llum (la guia té oberta una petita lot). Habitualment, doncs, la Catedral de l’Aigua es troba completament a les fosques. No hi ha algues ni peixos: no hi pot viure cap ésser viu.

NOTA: Vaig fer aquesta visita fa unes setmanes i aquest mes de juliol ha canviat l’empresa que organitza les activitats al castell de Sant Ferran. Ara el recorregut ja no es fa amb jeep sinó amb bicicleta. Ben aviat també es podrà fer amb petits busos.