Per què Puigcerdà es quedava a les fosques a l'hivern?

Alimentat per la séquia de Puigcerdà –també coneguda com a Canal Internacional–, que pren l’aigua del riu Querol, el llac de la capital de la Cerdanya ha estat una gran reserva d’aigua, essencial per al regadiu i per a la neteja dels recs i les clavegueres del municipi. De tota manera, aquestes funcions han esdevingut secundàries: el llac és cada cop més, diguem-ne, decoratiu.

L’aigua del llac també ha estat útil per fer front als incendis i per extreure’n gel. Temps enrere, a l’hivern, es tallava el glaç en blocs rectangulars i s’emmagatzemava al pou que hi havia prop del llac, que va desaparèixer quan es va fer una nova carretera. Una llàstima.

L’aigua de l’estany també es feia servir per netejar la neu dels carrers quan quedaven glaçats i sortir de casa podia implicar una cama o un braç trencat. El glaç es picava (s’esmicolava) i es llençava als embornals. Aleshores s’hi abocava aigua de l’estany, que s’enduia els trossos de glaç. D’altra banda, el llot de l’estany s’aprofitava com a fertilitzant i la sorra per a la construcció.

Tot això m’ho explica amb tot detall Enric Quílez, informàtic i apassionat de la història de Puigcerdà, mentre fem tota la volta al llac i anem observant un munt de vil·les luxoses de colors ocre i granat.

Unes quantes bèsties són protagonistes del parc que envolta el llac, que porta el nom del seu promotor –que és també qui en va donar els terrenys–, German Schierbeck, que va ser cònsol de Dinamarca a Barcelona. Hi ha, entre d’altres, esquirols que van de branca en branca, cignes i ànecs (tirons, en la parla local). Aquí diuen que els ànecs tenen molt mala llet. I molta memòria! Si un dia molestes un ànec i l’endemà hi tornes, encara ho recorda i et persegueix. Per si de cas, no m’hi acosto gaire.

"Puigcerdà era contrària als carlins. Com que els vencedors van ser els liberals, això li va atorgar una sèrie de privilegis; així, va rebre els títols d’heroica y siempre invicta. D’altra banda, els nois nascuts a Puigcerdà podien fer el servei militar aquí, no els enviaven lluny", m’explica l’Enric. I tot seguit em mostra una fotografia al seu telèfon mòbil. És una imatge preciosa de l’estany amb un pal al centre del llac, del qual surten una sèrie de fils amb bombetes fins als arbres que l’envolten.

Som davant d’una enorme sequoia, que l’han escapçat perquè les arrels no facin malbé la casa que té al costat. "Puigcerdà va esdevenir a finals del segle XIX una colònia d’estiueig. La major part de mansions són fetes al voltant del llac, el punt més elevat del poble", comenta l’Enric quan passem pel costat d’una torre amb jardí. Em crida l’atenció el fet que hi ha un espai petit de gespa i, tot i això, un tallagespa automàtic fa la seva feina.

Un dels primers prohoms a estiuejar-hi va ser el doctor Andreu –farmacèutic i famós per les pastilles–. Entre els qui freqüentaven Puigcerdà entre finals del segle XIX i principis del segle XX (fins a la Guerra Civil) cal destacar els escriptors Narcís Oller i Jacint Verdaguer, el pintor Santiago Rusiñol, els músics Isaac Albéniz i Enric Granados, i l’arquitecte Antoni Gaudí. Si passegeu pel centre trobareu una placa que diu: "L’arquitecte Antoni Gaudí, l’estiu del 1911, aquí a l’Hotel Europa recobrà la salut inspirant-li la façana de la Passió del temple expiatori de la Sagrada Família".

L’arribada del tren a Puigcerdà, el 1922, va ajudar al creixement de la colònia d’estiuejants. Actualment triga el mateix –o més i tot– de Barcelona a Puigcerdà que quan va començar a circular.

Passem ara pel costat d’un dels hotels que voltegen el llac. A l'hora de posar-li nom no s'ho van pensar gaire: es diu Hotel del Lago. L’edifici original va ser destruït per un incendi, i el van haver de refer. I tot seguit ens aturem davant d’una mansió que allotja l’Escola Municipal de Música, que du el nom d’Issi Fabra. Davant d’aquesta escola hi ha una escultura dedicada a Ortega Monasterio, ara qüestionat per algunes de les seves accions difícils de demostrar. Aquí, a Puigcerdà, lluny del mar, és on va escriure l’havanera El meu avi.

Aquest llac és un lloc ideal per passejar, per llegir... (no cal dur el llibre de casa: al parc hi ha una caseta de fusta que acull una extensió de la biblioteca: el Bibliollac). I per fer esport! Se n’ha fet en força ocasions. A ple hivern, l’any 1956, s’hi va disputar un partit d’hoquei sobre gel. "Per confirmar que el gel resistia, abans del partit es va fer passar un carro de bous per sobre del gel", m'explica l’Enric.

El llac gelat convertit en pista esportiva... Quin privilegi! Però no tot eren avantatges. Als inicis de l’electricitat, es va fer una petita central hidroelèctrica amb aigua procedent del llac. El problema era que a l’hivern, si el llac estava glaçat, la central deixava de funcionar i Puigcerdà es quedava a les fosques.

Amb l’Enric ens desplacem fins al petit edifici on hi havia la central. Fem un petit tram d’una carretereta que du a França, que descendeix força –aquí prenc consciència que Puigcerdà es troba dalt d’un puig, que dona nom al municipi–, i després d’un camí de terra arribem fins a aquest edifici de pedra, ara habitat. No val la pena anar-hi. Us recomano que volteu pel llac, un lloc ple d’història i d’històries.