Sabries fer un xilòfon d’aigua?

Va bé que l’aigua vingui de diferents procedències. Per si alguna falla. És el que passa a Sabadell, que rep aigua de les conques internes de Catalunya (dels embassaments del Ter i del Llobregat), de mines i pous... i també de Barcelona! Sí, sí: hi ha una canonada que neix a la carretera de les Aigües (Barcelona) i duu aigua a la ciutat vallesana.

En ple franquisme, l’alcalde d’aleshores va decidir que la xarxa d’aigües de Sabadell havia de connectar-se a Barcelona. Era impossible que la capital del país es quedés sense aigua, argumentava. Per això es va fer la canonada que neix a la carretera de les Aigües i porta aigua fins a la serra de Galliners, a Cerdanyola, i continua fins a Sabadell. No va ser fins als anys 80 del segle XX que va arribar l’aigua del Ter i del Llobregat a la cocapital del Vallès. Aquesta aigua desemboca en el dipòsit de Can Llong, el més gran de la ciutat, situat sota del Parc de les Aigües, des d’on se subministra a les llars, als comerços i a les indústries de Sabadell.

"En la darrera sequera no hem hagut de patir", em comenta Lluís Jordan, director general d’Aigües Sabadell. "No hi va haver restriccions al consum, més enllà dels decretats per la Generalitat", diu Jordan, enginyer industrial amb experiència internacional. Va estar uns anys treballant al sector de l’aigua a Mèxic, un país que, com el nostre, pateix escassetat hídrica, aguditzada per la crisi climàtica.

Avui visito la seu d’Aigües Sabadell, situada a l’edifici modernista Sallarès Deu. Em situo concretament al centre de control i operacions d’aquesta companyia. És una sala plena de pantalles, que mostren en temps real el funcionament del servei de proveïment d’aigua al municipi: la pressió de cada zona, les incidències, les reguladores –vàlvules que ajuden a ajustar la pressió de l’aigua–, els nivells dels dipòsits… "Hem de regular les pressions de l’aigua que subministrem per adaptar-les a la demanda, segons l’hora del dia", comenta el Lluís. Ell i el seu equip coneixen amb extraordinària precisió els ritmes del consum de l’aigua. Els dies feiners solen mostrar uns patrons molt estables: el gruix del consum se situa al matí i al vespre. Alguns esdeveniments provoquen "punxes": un partit important del Barça (a la mitja part i al final del partit creix considerablement el consum d’aigua: de l’aixeta, dels lavabos..), la cavalcada de Reis, entre altres situacions.

Entrem ara a l’Aula de l’Aigua, situada just al costat del centre de control i operacions. És una sala farcida de peces històriques del proveïment d’aigua a Sabadell, des del segle XIII fins a la constitució, l’any 1949, d’Aigües Sabadell (companyia que va crear-se a iniciativa de l’Ajuntament de Sabadell i d’un grup de sabadellencs representants de les entitats econòmiques locals). Hi ha càntirs, fonts de ferro públiques, antigues conduccions d’aigua i comptadors. Tot es pot tocar. No hi ha cap vitrina.

Una de les peces estrella és una reproducció en miniatura de la Torre de l’Aigua, icona de Sabadell, antic dipòsit elevat que ja no conté aigua. En ocasions especials l’Ajuntament d’aquest municipi organitza visites guiades que permeten pujar a la torre. Al costat de la seva reproducció hi ha exposat el flotador de ferro –que controlava el pas de l’aigua a l’antic dipòsit de la Torre de l’Aigua–, i el comptador, entre altres elements originals.

Em criden l’atenció vuit vasos d’aigua, posats un al costat de l’altre, que es poden tocar amb una baqueta per fer notes musicals. Sí, és un xilòfon d’aigua. Què diríeu? Que les notes més agudes són les que tenen més aigua o les que menys? Sabríeu fer-ne un a casa, de xilòfon d’aigua?