Fer safareig quan no hi havia roba estesa

"He vist sortir unes quantes nits la filla del forner de casa el Miquel". "No saps que la veïna, la Georgina, ha tingut bessonada?". "La Dolors va ara sempre a missa... Crec que és més pel nou mossèn que per la seva devoció". "D'on treu els "quartos" la Maria? Porta roba molt bona per ser vídua". Aquestes i moltes altres xafarderies deurien circular pels rentadors de Sant Antoni de Montbrió del Camp. S’hi feia safareig, sempre que no hi hagués roba estesa. No tot eren converses anodines. També era un cinefòrum, club de lectura... Es compartien acudits, cançons, remeis populars... i, per descomptat, confidències importants. Era, per a les dones, un espai de llibertat.

He baixat als rentadors de Sant Antoni. Dic baixat perquè es estan situats uns metres més avall del carrer: la boca de la mina –que alimentava els rentadors– es trobava en una cota inferior. Actualment, però, l’aigua prové de la xarxa pública.

Situats dins del nucli de Montbrió del Camp, aquests magnífics rentadors van estar a punt d’anar a terra aquest segle XXI, però la pressió popular els va salvar. I s’han rehabilitat a fons.

Van construir-se l’últim quart del segle XVIII, i als anys 30 del segle XX es van reformar. D’aquesta època són les bancades, on les dones hi deixaven els cossis, les paneres i les ferrades –és com en diuen aquí galledes–, i també les cobertes, que aixopluguen i fan ombra a bona part de l’espai, però no pas a les dues basses, que queden a la intempèrie. La bassa gran era per rentar la roba i la bassa petita, la més propera al raig de l’aigua que l’omple, era per esbandir; dic era, però en realitat haig de dir és, perquè es continuen utilitzant. Poc, però. Res a veure amb la gran afluència que rebia temps enrere, de dilluns a diumenge: sí, les dones que treballaven al tèxtil durant tota la setmana hi venien a rentar la roba el diumenge. Ho explica amb tot detall el llibre Els Rentadors de Montbrió del Camp. Patrimoni i espai de memòria femenina i col·lectiva, que recull nombrosos testimonis orals de dones que hi anaven a rentar.

"Quan jo era petita ma mare i les dones dels carrers propers venien aquí a rentar la roba. Una mica més «granadeta» hi venia jo, i «repassava» les peces petites, com ara els tovallons, els mitjons... –ella n’havia tret les taques grosses i jo en treia les petites–, i les esbandia. I també rentava la roba de les meves nines. Quan a casa va arribar la rentadora, les peces més grans es continuaven rentant als rentadors", recorda Carmina Blay, alcaldessa de Montbrió del Camp i també regidora de Patrimoni, l’amfitriona d’avui.

La Carmina m’explica que fa temps hi havia altres rentadors: els del carrer d’Avall i els «dels malalts», on calia anar a fer la bugada de la roba de qui patia una malaltia infecciosa. També s’havien de fer servir quan s’estenia pel poble un brot epidèrmic, perquè no s’escampés encara més. El rentador dels malalts, públic, de petites dimensions, va entrar a formar part del recinte de l’actual Hotel Termes Montbrió.

"Abans a les cases s’acumulava molta roba bruta: les famílies solien ser més nombroses i s’embrutaven una pila de peces de roba interior (no hi havia compreses ni bolquers...)", m’explica Anna Maria García, que venia aquí a rentar. Recorda especialment el mal d’esquena i de genolls, i les mans amb penellons i clivelles a l’hivern. "Els guants de goma encara no havien arribat", diu quan un cop de vent porta un grapat de fulles cap a la bassa gran, i hi aterren. El vent les empeny cap a on som, i el gest de treure-les –unes jo, les altres l’Anna Maria– és inevitable.

Un al·licient addicional dels rentadors de Sant Antoni són les intervencions artístiques permanents que acull, que contribueixen a fer-ne un element de visita imprescindible del variat patrimoni d’aigua dolça de Catalunya.