Per la vall del Riudebitlles

En pràcticament totes les visites que he fet fins ara d’aquesta sèrie de reportatges sobre el nostre patrimoni d’aigua dolça m’ha captivat l’enginy dels catalans per aprofitar l’aigua. La que faig a Torrelavit no n’és una excepció. "El Riudebitlles és un dels afluents de l’Anoia que neix de la confluència d’aigües que es produeix a la Llacuna que sempre s’ha aprofitat molt", em diu la Carla Coca, tècnica de turisme del Consorci de Promoció Turística del Penedès i de l’Ajuntament de Torrelavit. "Si ha baixat de manera constant, per poca aigua que hagi portat, se n’ha tret partit", rebla Daniel Gonzàlez Caldito, director d’Anoia Patrimoni, empresa que fa les visites que ofereix el Centre d’Interpretació de l’Aigua de Torrelavit.

Recorrem un tram –ombrejat, quin privilegi!–, entre canyes i arbres, del Camí del Riu, a l'altura del Riudebitlles (el Camí del Riu és una proposta turística que passa per part de tres rius: el Riudebitlles, l’Anoia i el Lavernó). Al mateix moment veig un sabater que avança alegrement damunt l’aigua i una granoteta saltironant encara més alegrement. Hi ha també gripaus, salamandres, alguns bernats pescaires... senyal de bona salut de la natura.

"En aquesta vall hi ha torrents i torrenteres que han condicionat com la gent s’hi ha instal·lat i com s’hi ha organitzat l’urbanisme", em fa notar en Daniel mentre travessem el riu per una senzilla passera de fusta. El passem uns quants cops, el riu, per ponts ben diversos. Un d’aquests ponts, de ferro i maó, és fet ni més ni menys que pel taller d’Eiffel (i malgrat això, pocs anys després d’haver-se construït, va haver de refer-se a causa d'una riuada). A tocar del pont hi ha els safareigs del poble.

La Fàtima, que té onze anys i avui m’acompanya, construeix un barquet amb un bocí de canya, i tot seguit el diposita al riu. Hi baixa elegantment fins que naufraga en uns "ràpids". La Carla solia fer aquest senzill barquet de petita i ha ensenyat a fer-lo en un moment a la nena. Al llarg del recorregut hem passat per tres gronxadors rodons ("de cul"), que pengen de robustes branques i permeten balancejar-se per damunt del riu. La Fàtima no n’ha desaprofitat cap.

Fa uns dies que ha plogut, però baixa més aviat poca aigua. De manera que en períodes de sequera imagino que el riu deu ser escarransit. Per això em sorprèn saber que aquí hi havia molins que tenien com a força motriu l’aigua. No un, ni dos... una dotzena! A la vall de Mediona-Riudebitlles, on soc ara, hi havia una alta concentració de molins paperers. Hi ha molins fariners documentats des del segle X. Més endavant alguns van transformar-se en bataners (feien draps de llana) o paperers, per bé que molts d’aquests van ser de nova construcció. al segle XVIII i XIX, època de màxima esplendor quan s’obre el mercat americà, el gran consumidor de paper català. El paper que feien tenia moltíssimes utilitats (més que ara, que tot el que és digital ha anat guanyant terreny). Feien paper per als llibres, per al dibuix, per embalar, per fer cartells, per fer filtres, per fumar, per fer bitllets... També paper per dur llegums i altres aliments a la menuda. És el paper d’estrassa, bast i gruixut, de color marró, elaborat a partir de materials de reciclatge, molt resistent a l’esquinçament, també anomenat paper kraft.

"A Capellades eren grans industrials del paper, amb marca pròpia. A Torrelavit, en canvi, no tenien tan controlat el màrqueting i treballaven per a les grans marques", comenta en Daniel. Fa anys que no hi ha cap molí que funcioni. Però els edificis construïts per acollir els molins tenen una gran varietat d’usos: magatzem logístic, espai de producció artística, habitatge, celler, manipulats de cartró… Al costat de l’agricultura i el cava, els manipulats de cartró –hereus de la indústria paperera tradicional– són un dels fonaments de l'economia d’aquest municipi penedesenc. Un dels molins ara és allotjament rural. És el cas del Molí Blanc, destinació del nostre recorregut. "Inicialment era un molí draper, després fariner i finalment, al segle XVIII, va ser paperer", comenta Núria Sierra, del Molí Blanc.

Aquest molí conserva la mola, la roda hidràulica i el tub que canalitzava l’aigua cap al salt per generar electricitat. I l’antic mirador, on s’estenia el paper per assecar-lo. S’hi han mantingut algunes de les estructures on passaven els cordills per penjar-hi el paper. I esclar, les nombroses finestres obertes -sense vidre- de mida petita, que als molins es diuen ventanes. Un castellanisme? No. Ve de vent!