A veure qui sap primer... de quin poble de Catalunya són "els paellots"

Temps enrere, el transport de fusta des del Pirineu fins a les terres planes i el mar es feia per via fluvial. L’aventura començava al bosc. Era la feina dels picadors, que talaven els arbres i tot seguit, ajudats per matxos, duien els troncs fins a l’aigua. Després era cosa dels raiers, que feien amb els troncs una plataforma flotant –el rai– que conduïen riu avall fins a la destinació. "Els guanys dels raiers podien arribar a triplicar els dels pagesos. Era una bona feina; als segles XVIII i XIX bona part de la població de Coll de Nargó s’hi dedicava", m’explica l’Emili Molins, membre de l’Associació de Raiers de la Ribera del Segre, guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

"Era un ofici molt familiar i jerarquitzat. Hi havia el davanter –el que anava al davant; era l’experimentat– i el cuer –el que anava al darrere; era l’aprenent– (cadascú amb un rem, que més que per avançar era per guiar)", explica l’Emili. Era una feina arriscada, sí, però no hi ha constància de morts (sí de ferits). I totalment masculina. La dona es quedava a casa, a cuidar els fills, l’hort... i molt més del que et puguis imaginar. A Coll de Nargó hi ha la Font de la Dona del Raier, que les homenatja.

He arribat un quart d’hora després de l'hora acordada al Museu dels Raiers –no he calculat el temps per aparcar; és impossible fer-ho on es troba el museu, a la part vella de Coll de Nargó– i m’hi he trobat l’Emili escombrant. Situat a la capella del Roser, és un museu petit però atapeït. L’Emili hi dedica voluntàriament hores i hores per mantenir-lo a punt per a les visites.

El rai era tant vehicle com mercaderia. Només tenia un viatge de vida. Quan arribaven al seu lloc de destinació –habitualment anaven uns quants rais junts–, a la plana, a l’Ebre o al mar, es desmuntaven i la fusta de què estaven fets era venuda. Com si un transportista es vengués un camió que ve d’Alemanya quan arriba a la destinació. Alguns baixaven mercaderies –oli, fruita, carbó...–, però això era excepcional, i també podien portar persones en alguns trams. Normalment el rai anava sense cap càrrega.

"Els raiers no eren els propietaris de la fusta que transportaven, sinó assalariats de l'empresari fuster, que els pagava un sou segons el trajecte o encàrrec que els donava", m’explica l’Emili mentre sento el so de l’aigua baixant pel riu –és la banda sonora del museu.

De cop l’Emili agafa una paella amb un mànec llarguíssim i em diu: "Agafa aquest paellot. És el que duien els raiers per cuinar (a la vora del riu, no al rai). Per això als raiers de Coll de Nargó –i per extensió als habitants de Coll de Nargó– se’ls anomenava «els paellots»", m’explica. Sovint passaven gana, i sort de les truites de riu, i de la maurada (coca que "dura molt de temps", i que no es talla amb ganivet; la vas trencant seguint les marques; se’n ven de tant en tant a la pastisseria Reig de Coll de Nargó). Es diu que alguns raiers feien juguesques per veure qui es menjava què (llangardaixos, llimacs...).

Em crida l’atenció un plafó on hi ha un "catàleg" de fustes llargues i horitzontals, amb les mides de cadascuna. Bona part dels troncs dels rais –bàsicament de pi– ja baixaven preparats per a la seva funció: bigues per a cases (l’Eixample de Barcelona es va fer amb la fusta que venia de Coll de Nargó. Mira, un possible titular per a aquest reportatge... però ja n’he triat un altre), pals per a les veles de vaixells... S’explica que durant les dècades centrals del segle XVIII, l’armada espanyola va patir molts naufragis al Carib a causa d’un seguit d’huracans. Va caldre construir nous vaixells. "Això rai!", van pensar els de Coll de Nargó, i van baixar rais i més rais per fer nous vaixells per a l’armada.

"L’any vint-i-set va ser lo darrer que es va treure fusta del riu. Allavons van vindre los camions", llegeixo en un dels plafons del museu. Són paraules d’un dels raiers que indiquen la data en què aquest ofici es va acabar. Les carreteres i els camions –i els embassaments, l’estocada definitiva– van sentenciar-los a mort.

Marxo del museu havent après un munt de paraules: esquadrejar (fer els troncs quadrats, ja que havien de ser bigues), barranquejar (fer baixar els troncs sense lligar per torrents i rieres, en passos difícils; el rai no es muntava fins que el riu no era prou ample i cabalós), gaura (fer un reconeixement de l’estat del riu abans de posar el rai a l’aigua), espardenyar (tornar caminant a casa, amb espardenyes d’espart), redorta (branca de bedoll que lligava els troncs del rai –al museu en podreu veure–)...

Finalment, l’Emili em proposa fer un volt pel poble. Passem per sota un pont d’una casa que, per guanyar espai, ha crescut fins a la capella del Roser. Anem fins a un altre temple, més antic (preromànic i romànic). És la magnífica església romànica de Sant Climent, situada a la plana. Abans, però, traiem el cap al mirador del Cap del Roc, on tenim una esplèndida vista sobre el Segre i la cua del pantà d’Oliana. "Veus aquell pont damunt del riu? –em diu l’Emili–. És el pont d’Espia. D’aquest pont van llançar al riu, lligat amb una roca, el comte d’Espanya, un dèspota, que va participar a la Primera Guerra Carlina".