Vistes panoràmiques de 360 graus a l’Empordanet

Quina bona vista que tinc de l’Empordanet, des de la torre de l’aigua de Can Mario. Soc a Palafrugell, el poble on va néixer el prolífic escriptor –i el va descriure amb tot detall– Josep Pla, que és qui va popularitzar el nom de l’Empordanet.

Soc a una trentena de metres d’alçada respecte al paviment d’una gran plaça del nucli de Palafrugell. Com a teló de fons veig les Gavarres, ben encatifades d’alzines sureres, sense les quals aquesta torre no existiria –ara veureu per què–. I tinc el poble als meus peus. Entreveig carrerons, però sobretot xemeneies, antenes parabòliques i algunes plaques solars. Ara bé, en realitat el que tinc als meus peus –just a sota– és un dipòsit d’aigua de dimensions considerables. Té una capacitat de 56.000 litres, però fa temps que està buit.

No som ben bé dalt de tot de la torre. Coronant-la hi ha un casquet de forma cònica amb un penell ornamentat amb l’emblema comercial de l’empresa que va fer-la construir, Miquel, Vincke & Meyer.

L’empresa Miquel & Vincke es va fundar l’any 1900 per fer majoritàriament taps suro de forma artesanal, i cada cop més de manera mecanitzada. Taps fets d'un suro que, esclar, procedia de les Gavarres. La construcció de la torre de Can Mario té lloc a principis del segle XX, en un moment d’important creixement de l’empresa. És en aquesta època quan l’empresa arriba a la xifra astronòmica de produir un milió de taps al dia. A més, fabrica discos per a tap corona i inicia la fabricació de paper de suro. Lògicament, el nombre de treballadors creix exponencialment.

Com tota empresa surera, per poder funcionar necessitava aigua a dojo, per bullir, rentar, vaporitzar... Per això era molt important aquest dipòsit, que tenia una funció refrescadora i reguladora de la pressió de l’aigua –era necessari tenir l’aigua a certa altura perquè agafés embranzida per poder-la distribuir–. "Palafrugell tenia un sistema de subministrament d’aigua molt defectuós. Hi havia talls constants, restriccions i, sovint, no hi havia prou pressió. Moltes fàbriques es van buscar solucions, normalment a partir de pous i construint dipòsits. És el cas de la Miquel & Vincke", explica Àngela Martí, responsable del departament de difusió i col·leccions del Museu del Suro, la meva amfitriona. "La superfície de la Miquel & Vincke era molt gran, i calia que l’aigua tingués molta pressió per arribar a tot arreu", afegeix l’Àngela.

A més, el dipòsit anava molt bé si hi havia incendis –Palafrugell no disposava de serveis adequats per combatre el foc–. L’empresa tenia el seu propi cos de bombers, que actuava, si calia, també fora del seu recinte.

"La torre ha perillat en algun moment? Vull dir, si en algun moment dels seus més de cent anys algú l’ha volgut enderrocar", pregunto a l’Àngela. "No, tot i que algú va proposar moure-la. Ara està protegida. Des de l'any 2000 és un Bé Cultural d’Interès Nacional, gràcies a una iniciativa ciutadana", m’explica l’Àngela.

"Fins quan va funcionar, el dipòsit d’aigua?", pregunto a l’Àngela. "Creiem que el dipòsit va funcionar fins a la dècada del 1970; després se'n van anar tancant seccions i només en quedaven l’oficina i la secció del paper, fins als primers anys 80", comenta l’Àngela quan descendim a bon ritme per l’escala de cargol. L’empresa va tancar el 1993 –ja no era Miquel & Vincke, sinó que pertanyia a la nord-americana Armstrong–. Ara la seva seu acull el Museu del Suro de Catalunya, un dels museus de visita imprescindible del nostre patrimoni industrial.

Ara som a la plaça, des d’on observem la torre, plena d’elements característics del Modernisme, com ara motllures i motius de fulles. "El ferro de la torre està reblonat (sistema d’unió de peces mitjançant unes tiges a les quals es fan cabotes a les dues bandes), una tècnica que es va utilitzar en edificis com la Torre Eiffel –comenta l’Àngela–. Les peces de ferro de la torre es van transportar de Barcelona a Palamós en vaixell".

Quan fa tramuntanada la torre tremola una mica, tot i que des de baix no ho sembla. Però està ben fonamentada, només faltaria! Això sí: amb vent i pluja no hi deixen pujar.

A Palafrugell continua havent-hi indústria del suro, que es concentra pràcticament només en la producció de taps de vi i cava. Sembla que el tap té una llarga vida assegurada, tot i que els materials sintètics li fan mal.