Colin Kaepernick tindrà algun dia una estàtua a San Francisco

L’esport fa dècades que és una eina per transformar la societat
TONI PADILLA
TONI PADILLA

El 13 de maig del 1947 Jackie Robinson va sortir al terreny de joc de l’estadi dels Cincinnati Reds. Robison s’havia convertit poques setmanes abans en el primer jugador negre que participava en partits de la lliga professional de beisbol. Els primers partits els havia jugat a casa, a l’Ebbets Field, l’estadi dels Brooklyn Dodgers. Però aquell era el primer partit fora de casa i des de la graderia van començar a arribar insults racistes. Robinson es va situar en una base, concentrant-se, però els insults cada cop eren més forts. I va ser llavors quan un dels jugadors més respectats dels Dodgers, Pee Wee Reese, va abandonar la seva posició al camp, i fent veure que volia donar instruccions, va acostar-se a Robinson i el va abraçar. I es va fer el silenci. Un dels jugadors de beisbol més respectats, un blanc de Kentucky, abraçava Robinson. Avui una estàtua recorda aquella abraçada a Nova York. Però fa poc uns vàndals hi van dibuixar esvàstiques.

Des de l’any 2004, cada 15 d’abril als Estats Units se celebra el Jackie Robinson Day, recordant el dia del 1947 que aquest esportista va convertir-se en el primer negre a la MBL. Aquell primer dia, companys d’equip com el mateix Pee Wee Reese el van rebre malament, però després d’uns dies compartint vestidor ja eren germans de sang. Els esports tenen la força de transformar la societat i als Estats Units ho han entès abans que en altres llocs. “Cantar l’himne nord-americà a escola cada setmana sempre m’havia deixat fred, però els diumenges, a l’estadi Rupert, esperant veure els Newark Bears enfrontar-se a qualsevol enemic de la zona, ens aixecàvem saltant el meu pare, el meu germà i jo mateix, jueus, juntament amb els nostres veïns irlandesos, alemanys, italians, polonesos i els negres de Newark, celebrant aquesta Amèrica que ens havia donat, a aquella col·lecció d’homes i nens tan diferents, un esport tant bonic”, escrivia Philip Roth el 1973.

A finals del segle XIX alguns negres havien arribat a jugar en aquelles primeres lligues d’esports que s’anaven fent un lloc en el somni americà. El 1884, per exemple, els germans Moses i Welday Fleetwod van jugar als Toledo Blue Stockings de beisbol. El 1904 Charles Follis va jugar amb els Shelby Blues de futbol americà. Però els somnis que es van defensar a la guerra civil van ser esclafats amb el canvi de segle, quan l’esport es va segregar amb les negro leagues, destinades a jugadors negres. No seria fins als anys 40 que esportistes com Robinson farien caure murs. A la NBA els primers negres van ser Chuck Cooper, Earl Lloyd i Nat Sweetwater Clifton el 1950. I en el cas de l’hoquei sobre gel va caldre esperar fins al 1958 amb Willie O’Ree Broke, fitxat pels Boston Bruins.

50 anys després del puny alçat a Mèxic de John Carlos i Tommie Smith, l’esport segueix sent un dels camps de batalla on es lluita per la igualtat. Actualment als Estats Units més del 60% dels esportistes professionals són negres. Però en una societat que ha girat cap al populisme de Trump, alguns d’aquests esportistes han mantingut viva la llarga tradició de lluitar en un estadi i emular el “No m’aixecaré per mostrar el meu respecte a la bandera i l’himne d’un estat que oprimeix els negres”, tal com va afirmar Colin Kaepernick, estrella dels San Francisco 49ers, quan va decidir no aixecar-se durant l’himne que sona abans de cada partit. Kaepernick va ser atacat durament per polítics com Trump i ara no té equip, tot i que marques com Nike li han donat suport mantenint el contracte vigent. Kaepernick, que inicialment no s’aixecava durant l’himne i després va passar a escoltar-lo amb un genoll clavat a terra per deixar clar que respecta “els veterans de guerra i els soldats que lluiten pels nostres drets”, s’ha convertit en un dels símbols del país. Algun dia potser aixecaran una estàtua seva a San Francisco recordant el dia que va negar-se a mirar cap a una altra banda i va prendre partit. Mig segle després, Kaepernick, fill d’una dona blanca i un home negre, ha fet seva la lluita de Carlos i Smith.

Més continguts de