ESPÈCIE PROTEGIDA

La Copa del Claudio

Fa una setmana va morir de forma sobtada i prematura Claudio López Lamadrid

Avui fa una setmana va morir de forma sobtada i prematura Claudio López Lamadrid. Un gran editor. Personatge central de la indústria cultural més important del nostre país. Em va saber molt greu que la representació del meu govern al funeral fos un càrrec amb poc pes simbòlic: la delegada territorial de Cultura a Barcelona, tot i la gran estima que li tinc a l’Àngels Torras.

Amb el Claudio compartíem força coses: món laboral, restaurant habitual, amics, passió pels llibres i -això és definitiu- militància perica. Tot i això, no ens coneixíem personalment. Només per Twitter. Perquè ell i altres periquitos del món de la cultura i la comunicació (ells sí que eren amics: Iñaki Ellakuria, Carlos Marañón, Rubén Romero, Josep Maria Piera) tenien una mena de xat mentre jugava l’Espanyol. De tant en tant, algun d’ells m’hi incorporava i, tot i sentir-me una mica intrús, hi participava. El Claudio era l’optimista del grup. I quan les coses anaven malament -sovint: som l’Espanyol- callava. Jo me l’imaginava llegint un llibre mentre mirava el partit. Si el joc i el resultat no eren bons, tornava al llibre.

La Copa és, per als periquitos, un torneig important. Tant, que és l’únic que hem guanyat. Ahir vaig pensar en el Claudio. El partit d’anada, tot just fa una setmana, va ser el seu últim partit. Vaig enyorar els comentaris a Twitter. Imagino la ironia davant el fet insòlit que ens xiulessin dos penals a favor en cinc minuts. I aquella sensació de déjà-vu quan, poc abans del descans, el Vila-real es va tornar a acostar.

Veure el Vila-real en un camp de l’Espanyol tan buit en un partit de Copa a molts ens va portar un trist record: una eliminació a Sarrià contra els groguets quan jugaven a Segona B i ens van golejar. Quan algun periquito mitifica el passat, és bo recordar-li aquells moments.

Amb l’angoixa sobre la lesió de David, vam acabar el partit tranquils. Sense por d’un gol d’última hora (malgrat l’entrada de Gerard: hauria sigut un clàssic) contra un equip ple de d’exjugadors periquitos que van marxar per millorar i, ara per ara, van penúltims a la Lliga i estan eliminats de la Copa. Ja l’hi va dir Darder a Gerard en acabar el partit de Lliga: “Has de tornar”.

L’Espanyol jugarà els quarts de final. Estem a quatre partits de jugar, després de força temps, una final. Me la imagino com una festa on trobar els amics periquitos de joventut i també els de maduresa. Amb un dinar en què m’agradaria abraçar el Carlos, l’Iñaki, el Rubén i el Josep Maria. I brindar pel Claudio.

Més continguts de