MOTOCICLISME

Joan Mir es queda el tron de Marc Márquez

El mallorquí es corona com a nou campió de MotoGP amb un setè lloc al Gran Premi de València

Joan Mir, amb 23 anys, és el nou campió del Mundial de MotoGP. El pilot mallorquí de Suzuki es va assegurar ahir el títol al Gran Premi de València amb una meritòria setena posició i va fer bo el marge de 37 punts d’avantatge en la classificació general. No va necessitar pujar al podi per fer història. Amb la suma de circumstàncies en va tenir prou per abaixar la persiana de la temporada de la pandèmia quan falta l’última prova a Portugal: la incompareixença de Fabio Quartararo, la victòria de Morbidelli i els resultats previstos d’Álex Rins i Maverick Viñales. Va ser el guió perfecte perquè la categoria reina tornés a parlar amb accent mallorquí des de l’etapa del nen Chupa Chups Jorge Lorenzo. Serrar les dents no desllueix el premi. Té el mateix valor que la passejada militar de gairebé triomf per jornada que el va fer campió de Moto3 el 2017. Ara s’hacoronat en la categoria reina.

Ha fet la transició de cims i escales en tres anys, amb el bagatge anecdòtic de només divuit mesos d’experiència entre els millors. “Era el nostre objectiu a llarg termini però ha arribat al segon any. No tinc paraules. Només estic pensant en celebrar-ho amb l’equip i la família, realment s’ho mereixen. Espero que la gent que està patint a casa amb la situació actual hagi gaudit durant una estona”, deia el pilot a la zona mixta, recordant els afectats pel covid-19. Cal aplaudir el detall. Joan Mir va així gestionar l’eufòria en uns temps complicats. Va tallar la col·lecció de crits i d’abraçades en un racó, assegut, sol, com el parèntesi d’aparcar la moto plorant amb el casc posat i la visera mig oberta. No hi ha res més sincer que els gestos que no estan fets per a les càmeres de mig món. Aquest hauria de ser l’esport de primeríssim nivell.

Un pilot satèl·lit, de perfil mediàtic discret, ha canviat les jerarquies del negoci. S’ha quedat el tron de Marc Márquez fent lluir de nou les Suzuki entre cases multimilionàries. Rendiment, estratègia i encerts. La fàbrica japonesa controlarà durant uns mesos la piràmide de la graella en l’any del seu centenari. Feia vint temporades que no celebrava un guardó, des de Kenny Roberts Jr el 2000. És la redempció de redempcions. Han guanyat sense la moto més potent. La seva aposta per l’equilibri al servei dels pilots i el talent jove ha quedat per sobre de la política dels grans cognoms, de la marca d’Il Dottore i les ínfules patriòtiques d’intentar ser el seu gran hereu.

Estudiar la cursa

Si Mir ha entrat a la història és perquè ha demostrat maduresa competitiva. Ha sigut valent quan calia ser valent, ha anat aprenent amb els quilòmetres i ha presentat candidatura després del tram inicial del calendari. A remolc o, encara millor, com a líder silenciós. El moment de l’efervescència va demostrar que sabia conviure amb la pressió quan l’entorn l’assenyalava per no haver aconseguit cap victòria fins la setmana passada. El capítol 2 de València va ser més cerebral. Mir es va preparar ahir els deures a la primera volta. La seva sortida des del dotzè lloc estava pensada per recuperar metres i forçar el manillar dels altres aspirants.

N’hi havia sis i cap va estar a l’altura. El missatge semblava clar: cal lluitar a fons pel títol. Mir no es va amagar. Tenia clar que necessitava millorar els registres de la jornada de dissabte si volia aprofitar la seva primera bala. Va ser hàbil entrant en el top 10 als revolts inicials i mantenint l’equilibri en dos xocs directes, fins a col·locar-se vuitè. La caiguda de Fabio Quartararo sense presentar batalla va ser una variant a favor. Il Diablo es va tornar a cremar. El seu tram final de campionat és cruel. Va ser el primer corredor que va fer un pas endavant amb la lesió de Márquez. L’exhibició de personalitat es va quedar en nota a peu de pàgina. L’italià va encadenar ahir un nou KO tècnic. Va haver d’abandonar quan va caure per segon cop a l’equador de la cursa. Mir mantenia el pla i controlava les pulsacions. Va ser el contrapunt al silenci fred dels treballadors de Suzuki. Ningú es movia al box blau.

Era complicat alternar el focus d’atenció entre el no campió i Álex Rins. El barceloní va intentar posposar alguns dies el moment confeti. Ser el quart millor temps va limitar l’emoció a la línia de meta. No va poder amb un gran Pol Espargaró, de nou al podi, ni amb l’australià Jack Miller, segon. La festa havia de ser a València per tancar el cercle. Mir recordarà sempre el seu traçat. “Això és increïble. No puc descriure-ho. He estat lluitant tota la meva vida per aconseguir aquest resultat. No sé si riure o plorar. Estic molt content. Quan busques un somni tota la vida i l’aconsegueixes... Necessito assimilar-ho”, deia a la zona mixta, vestit amb l’habitual samarreta d’autohomenatge. Tindrà prou temps per entendre que comença l’etapa del número 36.

Moto2 i Moto3 es decidiran a Portugal

Els títols de Moto2 i Moto3 es decidiran al Gran Premi de Portugal abans de donar pas a l’aturada entre temporades del motociclisme. Jorge Martín (Kalex) va guanyar la cursa de Moto2 i Enea Bastianini (Kalex), sisè, arribarà líder a l’última cita del calendari. El gironí Albert Arenas (KTM) apunta a campió de la categoria de bronze. El pilot de KTM va ser ahir quart i continua primer a la classificació general, a vuit punts d’Ai Ogura (Honda). Tony Arbolino (Honda) va ser el més ràpid a València.