Jugar a casa ja no és l’avantatge que era

BarcelonaTothom sap que jugar a casa és començar el partit amb avantatge, però ¿fins a quin punt afavoreix a un equip el fet de jugar un partit al seu estadi? Per poder valorar la importància del factor camp hem analitzat els resultats de tots els partits de les cinc grans lligues europees de futbol des del 1970 fins a l’actualitat, i la resposta global és que en tots aquests anys els equips de casa han guanyat un 64,5% dels punts i els de fora un 35,5%. És a dir, els equips de casa han aconseguit durant aquests anys gairebé 2 de cada 3 punts que s’han sumat. Entre un país i un altre hi ha diferències que mai passen dels 5 punts percentuals, a França és on els equips retenen més punts a casa (67%) i, per contra, a Anglaterra és on en guanyen menys (62%). Una primera pregunta que queda en l’aire és si el fet que en els camps anglesos l’afició visitant ocupi habitualment una part significativa de l’estadi pot tenir a veure amb aquesta diferència.

Si trossegem les dades per temporades ens trobem amb un fet que sospitàvem: l’avantatge de camp avui ja no és el que era durant dècades anteriors, i és destacable el fet que no ha parat de baixar durant les últimes temporades. Globalment a finals dels anys 70 els equips retenien gairebé un 70% dels punts a casa, mentre en les últimes temporades aquesta dada ha arribat a baixar fins i tot per sota del 60%. Una altra de les coses que salta a la vista observant el primer gràfic que acompanya aquesta peça és que amb el pas dels anys les línies dels diferents països cada cop estan més juntes, és a dir, durant les últimes temporades les diferències entre lligues s’han escurçat.

No en tenim cap prova només amb aquestes dades, però probablement la majoria dels lectors d’aquest article compartireu la hipòtesi que la progressiva pacificació dels estadis durant tots aquests anys sembla que ha sigut un factor clau per explicar aquesta tendència sostinguda. És fàcil pensar que com més baix és el nivell de violència que es respira en un estadi, més tranquils actuen els jugadors visitants i menys pressionats xiulen els arbitres, i que tot plegat equilibra la balança entre els equips. Partint d’aquesta base és interessant fixar en el gràfic la final de la Copa d’Europa del 1985 entre el Liverpool i el Juventus, disputada a l’estadi de Heysel, a Brussel·les. Els enfrontaments entre aficionats van provocar que abans de començar el partit 39 seguidors (la majoria italians) morissin i al voltant de 600 quedessin ferits. Per la transcendència del partit és segurament la tragèdia més important viscuda en un estadi de futbol europeu per enfrontaments entre aficionats. Curiosament en els anys posteriors al desastre de Heysel és en el futbol anglès on més deixen de guanyar els equips de casa, però en general la tendència a la baixa s’accentua arreu al llarg de la dècada següent.

Hi ha un últim aspecte que crida l’atenció en el gràfic: el país i el període en què guanyar fora de casa es fa més complicat és Espanya durant la Transició. La cresta que es dibuixa al voltant de l’any de la mort del general Franco és molt clara, i obliga a plantejar-se si un període socialment convuls i inestable com aquell va poder influir també indirectament en el fet que les victòries locals fossin més fàcils.

Fins ara hem parlat de violència, però si ens preguntessin per què als equips els és més fàcil guanyar a casa, probablement la majoria respondríem que ha de ser una barreja de l’efecte del públic sobre els jugadors i els àrbitres, les diferències de mides o de la gespa que pugui haver-hi entre un camp i un altre, o fins i tot potser hi afegiríem el clima. Fa 4 anys el periodista L. Jon Wertheim i l’economista Tobias Moskowitz es van proposar precisament aclarir els motius del factor camp en el seu llibre anomenat Scorecasting: The hidden influences behind how sports are played and games are won. A partir de l’anàlisi estadística de diferents grups de dades en diversos esports van arribar a la conclusió que la responsabilitat del factor camp recau bàsicament en els àrbitres. Segons ells, ni clima, ni viatges, ni camps afecten en els resultats, i fins i tot l’efecte del públic sobre l’equip rival és escàs.

La influència dels àrbitres

Un dels estudis que se citen en el llibre el van fer dos economistes espanyols, que l’any 2005 van pretendre comprovar com la pressió social influeix en les decisions humanes. Luis Garicano i Ignacio Palacios-Huerta van comptar els minuts de descompte que afegien els àrbitres a la lliga espanyola, tenint en compte el resultat del partit al minut 90.

En la majoria de casos els col·legiats afegien al voltant de tres minuts de mitjana, però quan la diferència era de només un gol es produïa una variació clara: si guanyava l’equip de casa la mitjana baixava fins al voltant de dos minuts i, per contra, si era l’equip de fora qui tenia l’avantatge d’un gol, la mitjana de minuts de descompte pujava fins a quatre.

Per descobrir alguna cosa més sobre això hem analitzat quantes faltes per partit s’han xiulat als equips de casa i als de fora durant els últims deu anys, i també quantes targetes grogues i vermelles se’ls han ensenyat.

El resultat és que en el global de les cinc lligues es xiulen un 2,6% més de faltes als equips de fora que als de casa, però en alguns països fins i tot són més sancionats els equips locals. La diferència, però, es dispara com més greu és la sanció: els equips de fora veuen gairebé un 20% més de targetes grogues que els de casa i fins a gairebé un 42% més de targetes vermelles. És cert que mentre que els àrbitres xiulen més de 10.000 faltes per temporada, només ensenyen unes 100 targetes vermelles, cosa que facilita que en aquest aspecte les diferències percentuals siguin més altes, però veient les dades no sembla cap disbarat pensar que els àrbitres afavoreixen més els equips de casa com més difícil és la decisió que han de prendre.

Menys faltes, mateixes targetes

De les dades estadístiques d’aquestes deu temporades se’n poden extreure altres fets curiosos: el nombre de faltes xiulades ha baixat de manera evident en totes les lligues, i concretament a la lliga espanyola s’ha passat de gairebé 15.000 la temporada 2005-2006 a menys d’11.000 per temporada durant els últims tres anys. Globalment en les cinc grans lligues en deu anys els àrbitres han passat de xiular unes 35 faltes per partit a xiular-ne al voltant de 28. L’evolució és molt similar en quatre de les cinc competicions, però en el futbol anglès el comportament és força diferent, i les dades confirmen clarament un dels tòpics més clàssics del futbol europeu: al futbol anglès és clarament on els àrbitres deixen jugar més. També en aquest aspecte es tendeix, però, a una homogeneïtzació, ja que fa deu anys a Anglaterra es xiulaven unes 13 faltes menys per partit que a les altres lligues, i en les dues últimes temporades la diferència s’ha situat al voltant de 7.

Aquesta clara i continuada baixada en el nombre de faltes per partit no ha anat acompanyada d’un descens en el nombre de targetes grogues: en general, se n’ensenyen al voltant de 4 per partit, una xifra que gairebé no ha variat durant els últims 10 anys. A la Lliga és on se n’ensenyen més (5,2 per partit) i a Anglaterra on menys (3,2). Sí que s’observa una lleugera baixada en el nombre d’expulsats, però la tendència no és ni de bon tros tan remarcable com en el nombre de faltes. De mitjana en les cinc competicions s’ensenyen 0,25 targetes vermelles per partit, és a dir, cada 4 partits hi ha un expulsat. També en aquest aspecte Espanya lidera el targetòmetre, ja que mentre que aquí els àrbitres expulsen de mitjana un jugador cada 263 minuts a Anglaterra un jugador abandona el camp cada 518.