Lluny del Camp Nou fa molt fred

BarcelonaEl vestidor del Camp Nou és massa petit per al gruix de futbolistes que es formen a La Masia i arriba un moment que, a contracor, molts han de fer les maletes. A fora els espera un camí ple d’entrebancs. Desapareix l’entorn que els ha acollit durant la seva etapa de formació. S’acaben les comoditats de La Masia i comença el que segurament és el procés més complicat: el d’adaptar-se a un futbol que normalment no té res a veure amb el que han estat practicant durant tants anys a la Ciutat Esportiva. “Per a ells és un món totalment diferent. No hi ha cap equip que sigui com el Barça”, destaca Luis Enrique.

La història blaugrana està plena de jugadors que han arribat al primer equip però no s’hi han pogut consolidar. Els exemples més recents són els de Sandro Ramírez, Munir El Haddadi i Sergi Samper. Tots tres tenien contracte, però també una barrera que els impedia gaudir de minuts. El sentit comú els empeny a marxar i aquest estiu han deixat el club. “És que si l’entrenador et diu clarament que no jugaràs, no tens altra alternativa que buscar-te la vida fora”, diuen des del seu entorn. “Però s’ha de ser realista. Si es marxa, és molt difícil tornar”. Dels tres, qui millor ho porta és Sandro, que precisament torna demà al Camp Nou amb el Màlaga. “M’ha costat adaptar-me a un estil diferent, però estic satisfet, els gols han arribat”, deia a la premsa andalusa el davanter.

Encara que no tothom ha tirat la tovallola. L’exemple més clar és el de Sergi Roberto, lateral dret titular del primer equip. Avui gairebé tot semblen flors i violes, però el jugador de Reus no oblida els dos anys d’ostracisme que va passar al club, entrant en molt poques convocatòries i jugant pocs minuts i en partits de poca exigència. Ell mateix ha reconegut, en cercles íntims, que va ser un calvari que no desitja a ningú. Un altre cas, menys positiu, és el de Jordi Masip. Va pujar del filial el 2014 per ser el tercer porter del Barça. Però quan a l’estiu va marxar Claudio Bravo, en comptes de passar a ser el suplent de Ter Stegen va veure com el club decidia contractar l’holandès Jasper Cillessen.

Aprendre a volar fora de La Masia

Els jugadors que han tastat aquesta experiència ho corroboren. “Quan surts del Barça fa molt de fred i no ho saps fins que ja has marxat”, reflexiona Marc Crosas. En el seu cas va marxar cedit a l’Olympique de Lió el 2008 i després va passar per les lligues escocesa, russa i mexicana abans d’aterrar al Tenerife, de la Segona A, on juga des de l’estiu. “Al Barça et preparen per poder jugar entre els millors, però, curiosament, aquesta exigència pot crear problemes per adaptar-te a altres estils on prioritzen que defensis, mantinguis la posició o et tanquis per defensar un 0-0. Pots patir un xoc cultural”.

La seva experiència és similar a la d’Oriol Riera, que va rescindir el contracte el 2006 i va reciclar-se com a futbolista a la Cultural Leonesa de Segona B. Avui és titular a l’Osasuna. “A La Masia et preparen per jugar al primer equip, a nivell tècnic, tàctic i mental. I quan en surts has de saber canviar de xip. Al Barça, les ocasions te les donen fetes. A fora t’has de buscar els teus propis gols. Jo vaig trigar tres o quatre mesos a adaptar-m’hi”, explica. “Al Barça és toc, toc, toc… així que en qualsevol lloc on vagis serà diferent. T’hi has d’adaptar. Si no, estàs fotut. Si no corres, no la toques, no lluites, no pots créixer! -afegeix Àlex Corredera, que va deixar el filial blaugrana el 2015 per jugar al segon equip del Deportivo-. Fora del Barça has de treballar molt sense pilota, perquè no sempre tens tant la possessió”, afegeix.

Sandro va rescindir el contracte i va fitxar pel Màlaga, on és un fix a l’onze titular i ja ha marcat cinc gols. Dels tres, és l’únic que es va desvincular totalment del club. Munir va marxar en condició de cedit al València, amb una opció de compra, on ha viscut de prop l’enrenou als despatxos del conjunt xe i ha patit un canvi d’entrenador traumàtic. Per ara, al futbolista d’origen marroquí no li van gaire bé les coses, té un paper secundari a l’onze de Prandelli i només ha marcat un gol, curiosament en el partit contra el Barça. El tercer cas, i també el més nostàlgic, és el de Sergi Samper, que juga cedit al Granada. La seva situació és especial perquè va ser el segon futbolista a complir totes les etapes de formació -des de la FCB Escola fins al primer equip-, seguint el camí del primer a fer-ho, Martí Riverola. “El Barça és una bombolla. A fora fa molt fred, costa adaptar-t’hi”, diu l’ara jugador del Foggia, de la Segona B italiana.

A principis de temporada, Samper va renovar fins al 2019, i va passar a tenir fitxa del primer equip. Al club parlaven d’ell com el relleu natural de Sergio Busquets. Però la teoria no s’ha traslladat a la pràctica, almenys de moment. “És jove i té talent, però també té moltes coses a millorar”, deia el mateix Busquets. Després de veure com gairebé no tenia minuts a la pretemporada, i de parlar-ne directament amb Luis Enrique, Samper va acceptar marxar al Granada, seduït per una trucada del tècnic Paco Jémez.

El gir inesperat de Sergi Samper

Però a Samper li va sortir un inconvenient que no podia preveure: un mes després de començar la temporada, el Granada feia fora Jémez. El seu relleu a la banqueta, Lucas Alcaraz, té un concepte del futbol diferent i, per ara, Samper no està entre els onze titulars. “És un estil de futbol que mai he jugat, però si vull jugar i estar en els seus plans, m’hi haig d’adaptar”, explica ell mateix.

Des del club andalús s’esforcen per protegir-lo i assessorar-lo. “No és un fitxatge qualsevol. Ve del Barça. N’esperen molt, d’ell”, comenten els que el coneixen. Un exemple, en el retorn al Camp Nou de finals d’octubre, el departament de premsa li va recomanar que no concedís entrevistes tot i l’allau de peticions que va rebre des de Barcelona. “Et fas un favor a tu mateix”, li va argumentar directament el director de comunicació per evitar el risc que les paraules es malinterpretessin en un moment tan delicat per al Granada, cuer de Primera, i causessin algun conflicte amb els companys o l’entrenador.

Amb 21 anys, la vida de Sergi Samper ha canviat completament. Va passar de viure a casa dels pares a passar-se tres setmanes sol en un hotel de Granada, abans d’instal·lar-se en un apartament prop del Nuevo Los Cármenes. Ja no té el rebost ple i ha hagut d’adquirir la rutina setmanal de fer la compra al supermercat. Als canvis del dia a dia s’hi afegeix una nova responsabilitat, la d’ajudar l’equip a salvar la categoria. “No és una temporada fàcil però he madurat molt, individualment i col·lectivament”, comenta. Si no hi ha cap contratemps, a l’estiu tornarà a Barcelona per fer la pretemporada amb el primer equip. Després, ja es veurà.