BARÇA

Machín, estendard del sistema de moda

Una emergència a Girona va posar la llavor de l’esquema amb tres centrals
Machín, estendard del sistema de moda / ENRIC FONTCUBERTA / EFE

Cal anar a l’origen de Pablo Machín a Girona per entendre el que està passant a la Lliga. Cal rebuscar en les arrels per entendre per què molts altres entrenadors estan repetint els passos que el tècnic sorià va fer a Montilivi per buscar la millor versió del seu equip en un moment d’urgència i necessitat. No va ser cap atac de genialitat. Va ser una solució d’emergència, l’única manera d’aturar una sagnia de gols que estava enfonsant el Girona a Segona. És el que intenta ara el Vila-real en aquesta segona etapa de Javi Calleja, el que fa últimament el Rayo Vallecano de Míchel o el que també ha buscat puntualment l’Osca de Francisco. També li ha valgut a Paco López per anar movent el seu Llevant o a Mauricio Pellegrino per revertir un rumb inestable al Leganés.

Des de Sevilla, Machín s’ho mira com qui revisa el seu passat. Situem-nos: març del 2014. Tres derrotes seguides acaben amb l’entrenador Javi López Castro, que havia substituït durant la temporada Ricardo Rodríguez. El Girona és cuer i encaixa com a mínim un gol per partit. Després d’uns primers duels de tempteig, Machín encerta la tecla: tres centrals, Iván López i David Juncà de carrilers, Eloi Amagat ordenant el cor del joc i els gols d’Ortuño i Gerard Bordas. Aconsegueix un 4-0 contra el Mirandés que consolida el punt d’inflexió.

En un moment crític, Machín va anar a parar a l’experiència professional que més el va marcar com a jugador. A Miguel Ángel Lotina. Van coincidir al Numància quan ell era un jove de 18 anys que treia el cap pel club de la seva terra. La seva ànima inquieta ja feia que preguntés, que mirés, sense saber-ho, com si ho fes des d’una banqueta. A La Opinión A Coruña, l’exentrenador del Dépor i l’Espanyol admetia que el mètode de Machín neix del seu 5-3-2 d’aleshores. Però Lotina li reserva una bona quota de creació al mateix Machín. “En la meva època era més aviat un 5-3-2, es veia com una fórmula antiga. Ell ha progressat en qüestions de pressió i sortida de pilota”, afegeix, entenent que “el futbol ha canviat molt, ha evolucionat”.

Avantatges del sistema

S’ha globalitzat. Ja al Mundial del 2014 eren moltes les seleccions que trobaven en aquest esquema 3-4-3, 3-5-2, 3-4-1-2 (o com es vulgui desplegar numèricament) una bona solució per encaixar-hi les seves peces. Una de les que més va transcendir va ser l’Holanda de Van Gaal. També Costa Rica, Xile, Mèxic, l’Uruguai i, en alguns partits, Itàlia van jugar d’aquesta manera. Totes eren seleccions de laterals molt llargs i d’un joc vertical. Va ser una mena de gran revolució, que recollia una inèrcia que la Serie A ja havia començat a evidenciar els cursos anteriors. La Juve d’Antonio Conte n’era el gran exponent, però també el Fiorentina o el Parma.

Però què aporta l’esquema? Javi Calleja exposa els seus motius ara amb el Vila-real: “Jugar amb tres centrals era una opció que vaig estar analitzant des de fora, per treure més rendiment a la plantilla. No perds el centre del camp, busques creativitat i joc interior, i guanyes profunditat per bandes i consistència defensiva. Crec que, traient un defensa i col·locant-ne dos per fora, podíem trobar-ho”, explica.

Acabar d’animar la pujada d’uns laterals que, amb quatre, no sempre s’animen a atacar i guanyar presència a l’àrea són dues de les coses que potencia l’esquema 3-5-2. De tota manera, la tendència a les banquetes mira de restar valor al dibuix tàctic. Per a l’entrenador del Llevant, Paco López, per exemple, no són importants els sistemes i sí que ho és “la idea de joc”, que el jugador entengui el que passa. A principi de temporada explicava que si va passar a tres defenses en un moment concret va ser més aviat pel “moment emocional i de confiança dels futbolistes”. I aquesta sí que és la clau: detectar amb quina estructura es poden expressar millor els teus futbolistes i com, com a entrenador, pots potenciar-los les virtuts i amagar-los els defectes. El Rayo venia d’encaixar molts gols en centrades laterals. I allò en què era fort -els elements de desequilibri individual- no acabava de donar-li punts. Això deia Míchel després del segon dia amb tres centrals i dos carrilers: “El futbol són duels, onze contra onze, i tu has de ser capaç d’atacar bé el teu contrari i també de defensar-lo bé. Per a Àlex Moreno, per exemple, és millor tenir un jugador més darrere i, certament, hem tingut profunditat per fora”.

Quan el Barça salti avui a la gespa del Pizjuán no es trobarà aquella primera idea de Machín del 2014 ni un Sevilla que recorre al 3-5-2 com a mesura d’emergència. Com a últim cartutx, com passa a l’Estadi de la Ceràmica, a Vallecas o a l’Alcoraz. Toparà amb una versió renovada d’aquell plantejament d’urgència que va salvar l’expedient a Girona i que ara, polint-lo amb errors i encerts, ha convertit en segell. També d’aquest Sevilla. Les lliçons que el Barça ha après les últimes setmanes contra equips amb plantejaments similars, com el Leganés, el Llevant o el Valladolid, ajudaran Valverde dissabte per evitar que la fórmula Machín torni a funcionar, com va passar a l’anada de Copa. Perquè els aficionats blaugranes ja comencen a témer els rivals que planten defenses de cinc. El 5-3-2 o 3-5-2 és el nou fantasma. El segell de Machín. La nova moda.

Més continguts de