Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

No és el ‘fair play’, és la tristesa

Tinc la sensació que, per molt que ho repetim, serà inútil. El relat oficial que criminalitza els pericos ja s’ha imposat. Tanmateix, persistiré: el motiu del nostre disgust amb Quique Sánchez Flores no va ser ni la seva bona educació, ni el seu fair play, ni els seus elogis a Messi. Ens va molestar veure’l tan content després d’una derrota dolorosa. Ens va molestar que prioritzés l’abraçada fraterna als jugadors de l’equip contrari a l’abraçada d’ànims als nostres. Ens va molestar que marxés a casa amb la samarreta de Messi després de demanar-l’hi públicament.

Les derrotes fan mal. I les derrotes contra el màxim rival encara en fan més. I està bé que sigui així. Perquè la rivalitat és això: tota l’alegria en la victòria, tota la tristesa en la derrota. Aquests sentiments es poden viure, s’han de viure, sense cap agressivitat. Les persones civilitzades ho fem així: vivim la rivalitat des de la màxima cordialitat. El futbol és, sobretot, passió per uns colors. Una passió absurda i sovint excessiva. El fair play és el contrapès imprescindible a la passió, no el seu substitut. Malgrat la tristesa, felicito el contrari. Malgrat la tristesa, accepto la derrota.

Però una cosa és felicitar el contrari i una altra anar a tota pressa a abraçar-lo amb un somriure i una complicitat incompatibles amb la tristesa. Els pericos, en acabar el derbi, estàvem enrabiats i tristos. Pel mal arbitratge, pels insults sentits, per la golejada, per les genialitats del millor jugador del món, per la lesió de Diego López, per les cares dels nostres fills imaginant les humiliacions d’un dilluns etern... En definitiva, sentiments que tots els aficionats al futbol coneixen. Els d’un bètic quan perd amb el Sevilla o els d’un tifosi de l’Inter quan perd amb el Milan.

Quique, amb la seva voluntat d’agradar a tothom i -goso afegir- amb l’objectiu ocult de donar-li un petit calbot a Luis Enrique, es va oblidar dels nostres sentiments. I com bé escrivia l’Antoni Bassas ahir, no cal conèixer els 116 anys d’història de l’Espanyol per saber què és la rivalitat. Potser la crítica a l’entrenador ha sigut desmesurada. En tot cas, proporcional a la fe que hi tenim posada. Després de Valverde i Pochettino -que reunien totes les condicions però van tenir moltes circumstàncies en contra-, Quique és la nostra gran esperança. Com en una bella història d’amor, l’hem mirat i hem dit: és ell. La petita ensopegada no ens ha de fer dubtar. No el volem canviar, ens agrada com és. Només li demanem, com uns enamorats cursis, que tingui en compte els nostres sentiments.

Històries de superació esportiva

Més continguts de

Històries de superació esportiva
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT