Abelardo i els fitxatges redrecen la metamorfosi blanc-i-blava

L’asturià és el tècnic que ha sumat més punts en Lliga amb l’Espanyol

Després d'uns quants mesos de turbulències, l’Espanyol sembla viure per fi el final d’una metamorfosi que va començar amb el traumàtic comiat de Rubi i que l’ha portat a canviar de filosofia fins a tres cops des de l’estiu passat. Massa canvis de rumb en pocs mesos que no han aconseguit l’estabilitat necessària fins que el club blanc-i-blau no ha apostat per unes contrastades solucions d’emergència: Abelardo Fernández i uns reforços hivernals amb què sembla haver trobat la tecla que combina joc i resultats. L’Espanyol ha viscut uns últims mesos molt intensos, en què ha patit una autèntica muntanya russa d’estats d’ànim i de variacions a l’onze inicial i la plantilla.

Els blanc-i-blaus, enguany, han viscut diverses temporades en una de sola, que va començar ben aviat: amb David Gallego liderant les alegres golejades espanyolistes a les prèvies europees que van arrencar al juliol. Però la seriositat que va imposar l’inici de la Lliga va fer tocar de peus a terra un conjunt al qual aquest curs se li està ennuegant la competició. No a Europa, on l’Espanyol ha avançat amb fermesa fins als setzens de final.  

L’ arribada de Pablo Machín semblava que resultaria el punt d’inflexió esperat. Va capgirar el sistema, del 4-3-3 al 3-5-2, i va modificar diverses peces, però el seu efecte revulsiu no va anar més enllà de l’ajustat triomf al Ciutat de València i de la golejada contra el Ludogorets. Machín no va aconseguir consolidar unes alegries que van ser escasses i fugaces. Amb el pas per San Mamés va començar el declivi d’una etapa, la del tècnic de Sòria, en què no es van saber contrarestar ni les múltiples errades defensives ni el desànim general d’una plantilla que clamava al cel nous reforços. No ha sigut fins al tercer tècnic i a la milionària inversió feta aquest gener que l’Espanyol no ha capgirat la situació i afronta ara el tram final amb un equip i unes il·lusions totalment renovades. Amb Abelardo i els últims nouvinguts, l’entitat buscava assegurar el tret amb apostes de rendiment immediat. 

El Mallorca, de botxí a trampolí

Un exemple força clar de la metamorfosi que ha viscut l’equip és el canvi radical de fisonomia que ha mostrat en els dos partits davant el Mallorca. Només han passat quatre mesos entre els dos partits, però en el segon els blanc-i-blaus han distat molt d’aquell conjunt enfonsat i sense idees que va naufragar al feu mallorquí. El d’aquest diumenge era un altre equip, ben diferent, que mossega i creu en el que fa perquè creu en el mètode del seu tècnic i veu més factible que mai la salvació. Si Son Moix va significar el detonant que va sentenciar David Gallego, la visita del conjunt mallorquí a Cornellà-El Prat ha significat tot un impuls per a Abelardo, que ha vist com el seu equip es treia una llosa de sobre amb el primer triomf com a local en Lliga d’aquest curs. Una victòria que s’espera que suposi un punt d’inflexió, un trampolí anímic amb repercussions en el futur. Amb aquesta victòria, Abelardo ha superat de retruc els punts obtinguts pels seus dos predecessors. L’asturià ja ha trobat el seu equip tipus, i dista bastant del que va presentar Gallego a Mallorca. Només repeteixen tres jugadors: Diego López, Marc Roca i David López, que ha passat de central a migcampista. La resta són totalment diferents. 

El tècnic de Súria va afrontar aquell partit condicionat per la visita que havia fet l’Espanyol a Moscou tres dies abans. Tot i així, va mantenir gairebé tots els futbolistes d’aquella alineació. La majoria dels titulars d’aquell partit tenen ara una situació i protagonisme força diferent. Corchia no té fitxa federativa. Lluís López està cedit al Tenerife. Granero ha marxat al Marbella. Pedrosa està castigat amb la suplència per algunes errades de joventut. Campuzano també ha desaparegut de les convocatòries. Víctor Sánchez, Wu Lei i Vargas han passat de titulars habituals a revulsius ocasionals. El d’aquest diumenge era un Espanyol radicalment diferent. La metamorfosi liderada per Abelardo es basa en una barreja entre jugadors experimentats que ja eren a l’equip com Javi López, Bernardo, Dídac, Darder i Calleri amb els nouvinguts Cabrera, Embarba i Raúl de Tomás, que han dotat l’Espanyol d’una nova medul·la espinal.

Abelardo millora els predecessors

Abelardo, que només ha perdut un dels cinc partits dirigits a la Lliga, suma una mitjana d'1,6 punts per partit. És més del doble de la que van registrar Gallego (0,63) i Machín (0,5). També en gols marcats i rebuts hi surt guanyant l’asturià respecte als predecessors: 1,4 de mitjana a favor i 1,2 en contra. Amb el de Súria, l’Espanyol marcava 0,5 gols per partit i en rebia 1,75. Amb el de Sòria, 0,8 a favor i 2 en contra. També la situació a la classificació és força diferent: Gallego va ser cessat d’un equip en declivi que veia la salvació a tres punts. Amb Machín, l’Espanyol va tocar fons, com a cuer i veient la salvació a cinc punts. Amb Abelardo la distància s’ha escurçat a dos punts. Consolidar les bones sensacions que ofereix l'última versió de l’Espanyol serà fonamental per continuar lluitant per la permanència. Enrere queden els mesos de dubtes i nervis. Als despatxos, la grada i la gespa ja hi ha convicció: l’Espanyol ha redreçat a temps el rumb per arribar a bon port.