LLIGA DE CAMPIONS

El pitjor Barça crema a l’infern de Roma

L'equip de Valverde, sense joc, cau eliminat de forma sorprenent a Itàlia

Messi decebut després del segon gol del Roma / ANDREAS SOLARO / AFP

El mateix Barça que va protagonitzar una gesta contra el PSG fa un any es va deixar remuntar un 4-1 a l’Olímpic de Roma en una de les pitjors nits europees del Barça en molt de temps. Un resultat tan il·lògic com just, ja que l’equip romà en tot moment va creure en el miracle, contra un Barça que, sense joc, es va convertir en una joguina (3-0). Sense pilota, el Barça es va anar fent petit i va passar en poques hores de fer el paper d’heroi orgullós a aquell de víctima sacrificada. Una actuació sense excuses, d’un equip que ja no podrà aspirar al triplet. I és ben just que qui juga un partit així miri la final de la Champions per televisió.

El pitjor Barça va deixar de ser el Barça. Va buscar el joc vertical, va plantejar el partit pensant com reaccionar al joc rival i no pas pensant en propostes. I va ser atacat un cop i un altre per un Roma que no tenia cap altra opció que jugar com si fos l’última nit abans de l’apocalipsi. Donar-ho tot, portar el partit al terreny de l’excés, de la falta de lògica. Si el Barça el va voler jugar amb seny i cap fred, planificant-ho tot, raonant, el Roma cridava. I els deixebles d’Eusebio di Francesco van donar raons perquè els seus aficionats creguessin en la remuntada quan al minut sis Dzeko, incansable i difícil de defensar -tan alt, tan fort-, va descarregar una pilota, es va esmunyir de Piqué, va capturar una passada llarga, havent superat Alba, i va batre Ter Stegen. Tot just sis minuts i els italians ja tenien el primer. Tot just sis minuts i el partit que havia de ser un passeig, una escapada romàntica a Roma, es va convertir en un infern per un Barça superat que, de sobte, es va trobar al mig de l’arena, a punt per ser menjat pels lleons.

Valverde, que no havia fet cap canvi respecte a l’equip titular del partit d’anada, confiant en Semedo i mantenint Sergi Roberto al davant, demanava calma als seus homes. Però no és fàcil pensar clar quan al teu voltant tot crema, tothom et crida i et mosseguen els turmells. Els romans, amb tres centrals, laterals llargs i dos puntes, aconseguien arribar més a la porteria de Marc-André Ter Stegen. Cada possessió blaugrana era un intent per abaixar el ritme. Cada atac italià era tan esbojarrat com un film de Fellini, amb crits, abraçades, faltes i una clara sensació de perill. De Rossi i Rakitic s’esbatussaven, Piqué i Umtiti intentaven prendre les mides de Dzeko, i Semedo demostrava el seu creixement malgrat la difícil tasca de vigilar Kolarov, patint molt, especialment quan tocava treure la pilota. Però va ser l’altre lateral, Florenzi, qui va posar al jove Schick, primer, i després a Dzeko, unes centrades que, per centímetres, no van ser el segon gol local.

El Barça a poc a poc es deixava contagiar pels nervis, i va caure al parany d’un rival sense mesura, dur en les faltes, exagerat a l’hora de protestar a un col·legiat francès intimidat cada cop que De Rossi i companyia, a un pam del seu nas, discutien amb ell tal com es discuteix en un accident de trànsit en qualsevol carrer romà. Iniesta, molt sol, i Busquets, infiltrat i amb dolors, van perdre el control del mig del camp. I el Barça es va convertir en un xai a punt per ser cruspit pels llops. Era un Barça sense joc, poc unit, incapaç de defensar bé, justament en una temporada que les estadístiques defensives eren bones. És una imatge preocupant d’un equip que es va esquerdar al mig del camp, malgrat jugar amb quatre homes. Messi va quedar aïllat, vivint en silenci el seu viacrucis.

El Barça no xutava ni se sentia fort al darrere. L’equip de Valverde, capacitat per dibuixar els escenaris del partit, acabava jugant al joc del Roma, on els homes de Di Francesco eren millors. Si el partit havia de ser una baralla de barri, el Barça tenia les de perdre. En lloc de sentenciar, l’equip de Valverde sobrevivia, sense la pilota, sense possessió, sense grapa. Ni lluitava amb la mateixa voracitat que un Roma valent perquè no hi tenia res a perdre, ni contrarestava amb idees i joc coral l’èpica giallorossa. L’equip romà, bàsicament, va ser millor en tot moment, ja que tenia un pla i l’executava. El Barça, en canvi, no sabia donar la sensació de tenir un pla, més enllà de superar la pressió alta romana amb pilotes directes a Suárez. I quan la pilota vola pel cel, allunyada de la gespa, obligant Iniesta i Busquets a alçar la vista, el Barça deixa de ser el Barça.

L’equip blaugrana, que havia jugat amb foc, va sortir amb les idees més clares: pressió més alta, intentant lluitar els duels aeris i buscar espais. I sense que fos la millor actuació d’un Barça desorientat, el partit es va anar refredant. El ritme va anar baixant. La calma semblava que arribava. Però era un miratge. Un altre cop una passada vertical, llarga, cap a Dzeko, va fer tremolar un Barça tou. Piqué, incapaç de controlar el bosnià, li va fer un penal clar que De Rossi va transformar en gol, en una jugada en què el central barceloní es va lliurar de no veure la vermella. També se’n va lliurar Fazio poc després, quan va aturar Suárez amb una falta clara quan ja estava amonestat.

Amb les cames cansades, el Roma continuava picant a la porta d’un Barça sense resposta. Di Francesco va apostar pel jove turc Ünder, i Messi va posar a prova Alisson, aprofitant els espais que de mica en mica deixava un Roma sense esma i sense temps. Però quan més calia tenir la pilota per protegir-se, Valverde va treure Iniesta, i quan André Gomes encara no havia ni tocat la pilota, el Roma va fer el tercer amb una rematada de cap de Manolas, aprofitant la falta d’intensitat de Semedo. Amb només 10 minuts per buscar la salvació, Valverde va donar minuts a Dembélé i Alcácer, però el partit ja s’havia convertit en una agonia lenta per a un Barça que va trepitjar el seu llibre d’estil, va renunciar a la seva identitat i va perdre la pilota. I el Roma no ho va desaprofitar per eliminar un Barça que abandona el que va resultar ser el somni utòpic del triplet, abandonat en una ciutat que s’entregava a una nit orgiàstica, després d’haver vist una nit històrica.