28/11/2011

Tan divins, tan humans

3 min
PLENAMENT INTEGRAT EN EL PAÍS
 Kubala, amb la samarreta de la Monistrolenca -a la foto petita- i posant al costat dels jugadors del Sallent durant un amistós jugat a Monistrol de Calders el 1956. Kubala passava temporades a Monistrol, on s'havia recuperat d'una tuberculosi anys abans.

El 1946 Josep Catot i Ponsa i la seva dona Ramona Jamila van obrir una modesta fonda a Monistrol de Calders (Bages). S'hi van deixar tots els estalvis per arreglar les poques habitacions de la casa, confiant a poder rebre barcelonins i vallesans que buscaven l'aire pur d'aquesta població prou allunyada de Barcelona per poder omplir-se els pulmons sense contaminació. Prou propera a Barcelona per fer-hi escapades curtes.

El 1952 Catot va rebre una trucada d'un bon amic que havia passat per les cambres de la seva fonda i que treballava al Barça: Josep Samitier, llavors secretari tècnic del club. Sami li demanava una habitació per als pròxims mesos i afegia que el client era especial i necessitava que fos ben tractat. Catot va reservar l'habitació número 10 i durant un munt de setmanes va posar tota la seva bona fe per fer sentir com a casa aquell il·lustre client. Al registre de la Fonda El Rubell hi va apuntar el seu nom: habitació número 10, Laszli Kubala.

Durant uns mesos, a finals del 1952 i inicis del 1953, el barcelonisme va menjar-se les ungles nerviós per culpa de la tuberculosi que va patir Kubala. La gran capacitat toràcica de l'hongarès i un bon tractament van permetre al jugador retornar als terrenys de joc quan molts s'imaginaven que la seva carrera s'havia acabat, però la manca d'informació que hi havia a l'època va generar un murmuri que es va sentir per tot el país. Aquella tuberculosi va ser tema de conversa a tots els bars, a totes les cantonades, a tots els tramvies i places de poble. Només a Monistrol de Calders estaven tranquils: veien el jugador amb bona cara posant-se en forma.

En uns anys sense televisió en què ben pocs catalans havien vist en directe els jugadors, la gent de Monistrol va poder comprovar que Kubala era realment un atleta prodigiós, recuperant-se d'aquella malaltia que havia acabat amb la carrera de molts esportistes, però també van constatar que l'hongarès no deixava de ser una persona normal que patia les mateixes malalties que la resta de la gent. Llavors les gestes dels futbolistes es transmetien boca a boca i sobtava que fossin baixa per problemes mundans. Avui, amb tanta televisió, segueix sent estrany que Abidal, Tito Vilanova o Guardiola pateixin un tumor o una hèrnia discal. De fet, Abidal acaba esdevenint una motivació per a molts que pateixen la mateixa malaltia. Massa cops oblidem que, tan divinitzats, els futbolistes no deixen de ser humans.

El que els fa diferents és la seva fortalesa física i un caràcter guanyador a prova de bombes. Abidal va tornar ràpidament als terrenys de joc. Kubala, també. I tots dos destaquen per la seva humanitat. L'hongarès, per exemple, acabaria tornant un cop i un altre a Monistrol per passar-hi vacances, i fins i tot va ajudar econòmicament la família Catot a comprar la casa del costat de la fonda per fer créixer el negoci. Un negoci que encara porta la mateixa família, amb un restaurant de bona taula on es poden veure fotografies del jugador del Barça a les parets. L'habitació número 10 encara està tal com la va deixar Kubala. I al poble, els més veterans recorden els partits amistosos que va jugar Kubala amb la Monistrolenca.

A Kubala li van trobar aquella tuberculosi quan miraven per què havia perdut pes. I gràcies a la seva força de voluntat va poder tornar a jugar. El doctor Recasens, que el va tractar, li va recomanar residir a Monistrol de Calders, una població on el Barça ja enviava a inicis dels anys 50 jugadors joves com Manchón i Segarra perquè hi fessin estades per tornar forts com roures. I aquí va deixar el seu record. De fet, a Monistrol de Calders fins i tot van aixecar una estàtua a Kubala el 2003, abans que al Camp Nou.

stats