“Soc dona i practico un esport minoritari, em costa trobar ajudes”

BarcelonaAina Cid és una de les millors esportistes catalanes de l’actualitat. La remera d’Amposta, medalla de bronze als Europeus, va aconseguir fa uns dies la cinquena posició amb Esther Briz en dos sense timoner, a la Copa del Món celebrada a Lucerna (Suïssa). La seva trajectòria és molt sòlida. “Si tenim en compte que l’èxit és a dalt de tot, hem de saber que el camí és molt llarg i que comença quan ets ben petita. Necessites suport i visibilitat perquè, si no, és molt difícil. La clau és tenir una bona estructura des del primer moment. Com que el camí és tan llarg, es perden moltes esportistes pel recorregut. Si no s’aposta des de l’inici, no es pot arribar a l’èxit”, assegura.

Cid reconeix que un dels problemes de les esportistes que practiquen esports minoritaris és la falta d’ajudes econòmiques. “Hi ha molts obstacles que, com que els hem tingut tota la vida, no en som conscients. És com si assumíssim que els tenim preacceptats, que formen part del camí. Sense el suport de la meva família i de la federació no hauria arribat aquí. És veritat que fa falta visibilitat i suport dels mitjans de comunicació. Soc dona i practico un esport minoritari, em costa trobar ajudes. Des de fora no es valora el treball que fem en el nostre dia a dia. L’esport s’ha de promocionar més, no només des del punt de vista de la salut, sinó també com a eina de comunicació. Invertir en esport base ajudarà a crear una base sòlida”, diu.

Va estudiar a la Universitat d’Ohio: “Quan vaig ser als Estats Units, vaig adonar-me que ells busquen que el nombre d’esportistes masculins i femenins sigui el mateix. Tenen en compte les particularitats de cada disciplina, però intenten trobar un equilibri global. Busquen una igualtat real. El sistema educatiu dels Estats Units et permet continuar entrenant-te a un nivell molt elevat. Aquesta dualitat no l’he trobat aquí. El sistema educatiu i l’esportiu no treballen junts i cadascú mira pels seus interessos”.

Un dels problemes amb què es troben esportistes com Cid és la dificultat per preveure els ingressos que tindran. “La professionalització no existeix. Si tinc resultats, a mi em paga el Consell Superior d’Esports. Si no, fico les mans a la butxaca i me'n vaig cap a casa. Tot i tenir bons resultats, la inversió privada en els esports minoritaris és molt difícil. Si tens la sort de trobar un patrocinador ja et pots donar per satisfeta. És un peix que es mossega la cua. Com que tenim poca visibilitat, tenim pocs patrocinadors. A més, tot són obstacles. La Federació Internacional de Rem, per exemple, ens limita el nombre de logos que podem portar. Si no balles i fas tonteries, trobar visibilitat a les xarxes socials no és fàcil”, assegura.

Inestabilitat econòmica

La remera s’ha acostumat a viure en la incertesa. “Quan et vas fent gran tens més responsabilitats econòmiques. Si un any tinc resultats dolents, això em suposa una inestabilitat econòmica molt gran. És un daltabaix. Si els resultats són bons, t’has organitzar molt bé perquè els diners, a més, t’arriben l’últim dia de l’any. Jo vaig apuntant totes les despeses en una llibreteta. A més, les ajudes oficials són només per a esports olímpics. Pots ser campiona del món d’una modalitat no olímpica i no rebre res”, resumeix.