Esports 18/02/2018

On eres quan Andrés Iniesta va silenciar Stamford Bridge?

El Barça torna a un escenari de derrotes i triomfs, però on el millor record és aquell empat del 2009

4 min
On eres quan Andrés Iniesta va silenciar Stamford Bridge?

BarcelonaAquell senyor devia pesar uns 120 quilos, o potser més. I la seva panxa gegant va ser de les primeres coses que vaig veure quan Andrés Iniesta corria cap als aficionats del Barça. El 6 de maig del 2009, un gol del jugador de Fuentealbilla portava el Barça de Guardiola a la final de la Champions, i deixava mut un estadi, Stamford Bridge, que ja es veia finalista després de dominar un partit de tornada en què el gran heroi, fins al gol, era Víctor Valdés. Aquell gol va provocar reaccions inesperades en milers de persones, com aquell senyor gegant del Chelsea, que va intentar agredir els periodistes catalans que el celebraven. En el seu camí, va caure sobre diferents periodistes. I el meu portàtil va anar a parar a terra, mentre un encarregat de la seguretat del camp intentava posar ordre.

El Barça va guanyar la Champions del 2009 superant clarament el Manchester United a Roma, però abans va caldre patir amb el Chelsea de Hiddink, capaç d’empatar 0-0 l’anada i avançar-se 1-0 a la tornada. “Es donava per fet que tindríem final anglesa. El Barça venia de guanyar 2-6 al Bernabéu, però el Chelsea estava en forma. Just el dia abans el Manchester United havia eliminat l’Arsenal. Tres semifinalistes anglesos. Tornada a casa contra un bon Barça, però era el primer any de Guardiola i no tenia la fama guanyada. Va ser un cop molt dur”, diu el periodista anglès Oliver Holt.

Va ser un moment màgic. “Tothom va embogir. L’equip mantenia la fe, però un cop va marcar Iniesta, tothom va perdre el control i va començar a córrer”, recorda Sylvinho, suplent aquell dia i dels primers que van aconseguir controlar els sentiments. “Quan el Pep [Guardiola] tornava, vaig voler parlar amb ell sobre si calia fer canvis per acabar de defensar el resultat, ja que encara podíem fer canvis. Però, vaja, tot el cos tècnic ho tenia clar. Jo estava tan nerviós que vaig sortir a buscar el Pep quan encara tornava del córner on s’havia celebrat el gol”, explica amb una rialla el lateral, que acabaria entrant al partit just després per intentar defensar-se dels atacs d’un Chelsea que encara no perdona les errades del col·legiat del partit, el noruec Tom Henning Ovrebo. “Estavem segurs que guanyaríem. Vam ser millors que el Barça. Quan Iniesta va xutar, va ser com si tot anés a càmera lenta. No ens ho podíem creure. Encara vam tenir temps per marcar, però no ens van xiular un penal clar. Recordo sobretot el caos al final: el túnel de vestidors de Stamford Bridge és petit i els de seguretat intentaven evitar que Drogba entrés al vestidor de l’àrbitre”, explica Franco Di Santo, davanter suplent aquell dia amb el Chelsea.

El gol d’Iniesta ho va canviar tot. A la zona de premsa, Andoni Zubizarreta, que aquell dia feia una crònica per a El Periódico, no deixava de recordar que “és el gol de Kaiserslautern, és el mateix”, en referència al gol salvador de José Mari Bakero en el camí cap a la final de Wembley del 1992. De fet, a les ràdios, Joan Maria Pou de RAC1 també recordava aquell gol abans de veure a l’horitzó, amb la complicitat de Roger Saperas, la final de Roma. Joaquim Maria Puyal, l’home que ha cantant tants gols impossibles, es rendia als peus de Don Andrés Iniesta cantant un gol que alguna ràdio no va poder cantar, ja que en el moment de la celebració, un endoll va ser arrencat i el senyal de dues ràdios es va tallar per uns segons. Va ser un moment de caos en un estadi petit, sense espais entre periodistes i aficionats. Un moment de bogeria que ho va canviar tot i que la gent del Chelsea no oblida.

Charles Rose, soci del Chelsea i membre d’una plataforma d’aficionats que són propietaris dels terrenys on s’aixeca Stamford Bridge -el club és propietari de l’edifici, no del sòl-, recorda aquell moment com un dels més dramàtics de la seva vida. “El Barça tenia fama de jugar millor, però aquell dia el Chelsea s’ho mereixia més. Va ser cruel, però vam tornar el cop anys més tard també a les semifinals amb el gol de Torres, quan llavors el Barça sí que va jugar millor que nosaltres... i va perdre”. A la cantonada d’aficionats del Barça, la gent va embogir. “És un dels instants més emotius que recordo. La gent marxava del camp sense entendre res, destrossada”, explica Marc Crosas, que llavors jugava al Celtic i va viatjar des de Glasgow per ser al camp. “Un dels millors equips de la història, el Barça que guanya a Roma, es va forjar aquell dia de patiments. Gols com aquests canvien la història del futbol”, afegeix.

Nou anys després, el Barça torna a un escenari on ha patit derrotes cruels i ha guanyat. Però on el millor record va ser un empat. Aquell gol d’Iniesta que va fer trontollar un gegant anglès i va sacsejar tot el barcelonisme.

stats