Paul McGrath: "Hi ha qui es fa un tatuatge per celebrar una medalla, jo la vull portar a la Moreneta"

GavàPaul McGrath Benito (Gavà, 2002) es va convertir en el primer català a guanyar una medalla als Mundials d'atletisme en 14 anys gràcies al seu bronze a la final dels 20 km marxa a Tòquio. Fill de dos professors, la mare de Gavà i el pare de Glasgow, estudia periodisme, somia amb els Jocs de Los Angeles i defensa amb passió un esport, la marxa, no sempre comprès.

— Ara toca fer vacances. L'últim any ha estat molt dur, només entrenant, sense parar...

Un any especial, però. Primer debut als Jocs Olímpics i un any després medalla al Mundial.

— París va ser increïble. Poder ser a uns Jocs... la motivació sobrava. Però un cop van acabar va arribar un sentiment de buidor. I ara què? Pensar que falten quatre anys per als Jocs de Los Angeles... El meu somni sempre havia estat ser olímpic. Però amb el meu entrenador em vaig anar endollant, trobant la motivació. I tenia el Mundial a l'horitzó. Em va motivar veure com els meus rivals a Espanya feien bones marques. El novembre ja estava enfocat cap al meu objectiu.

¿A mesura que s'acostava la cita del Mundial al Japó et veies més fort?

— Sí, jo vaig estar tot l'agost a Font Romeu, als Pirineus francesos, entrenant en altura a 1.800 metres. Un grup d'amics va venir i sortien a córrer amb mi. Jo fent marxa i ells corrent. Així no estava sol i em donaven energia. La gent veia de lluny un grup de gent corrent, com si fos un pilot de ciclisme. I veient com anava... doncs vaig pensar que potser podia aspirar a medalla. Però sense posar-me pressió. Si el dia de la final tres rivals van més forts, ho aplaudeixes i punt. Jo el que volia era saber que tot el que depenia de mi s'havia fet bé. I va ser així. El dia abans de la final em sentia content.

Res de nervis? Es pot dormir abans d'una final?

— Devia dormir unes vuit hores. Vaig dormir molt bé. Normalment, les nostres curses són a les 7 o les 8 del matí, així que et lleves de matinada, però aquest cop era a les 10, així que vaig dormir molt. Als Jocs de París, en canvi, no tenia experiència i encara estava fent coses a les 12 de la nit, nerviós. Vaig dormir poc. A Tòquio, tot el contrari. Estava supercontent de ser al Mundial, on volia ser. Em sentia fort. I això que quan vam arribar al Japó, quinze dies abans del Mundial, feia una calor i una humitat horribles. Li vaig dir a l'entrenador que amb aquell temps jo no arribava ni a la sortida! Per sort després va millorar, tot i que la humitat era del 70%.

Totes les medalles espanyoles al Mundial les va donar la marxa. ¿Sentíeu pressió per part de la Federació?

— No, la pressió te la poses tu. A les reunions sí que es deia que es confiava molt en la marxa, però era normal amb els resultats previs. I ja el primer dia Maria Pérez guanya un or, cosa que ens va motivar. La marxa, a Catalunya i Espanya, ha donat sempre grans resultats. I sembla que estem obligats a rendir, i més ara, en uns temps difícils per al nostre esport, ja que es debat sobre el seu futur als Jocs.

Al ser a Tòquio, tan lluny, ¿la teva família et va poder acompanyar?

— Vaig convidar una de les meves germanes, que em fa gairebé de secretària i m'ajuda en tot. Li vaig fer aquest regal per agrair-li el que fa per mi. Els pròxims europeus, el 2026, seran a Birmingham i serà diferent. Em vindrà a donar suport tota la meva família escocesa i irlandesa. Soc un noi amb sort. Tinc una família que em dona suport i sempre m'ha acompanyat.

Ens has d'explicar la història de la teva família...

— La meva mare va guanyar una beca i va anar a fer de professora a Glasgow. I allà va conèixer el meu pare, professor. La família del meu pare és la típica família escocesa de Glasgow amb arrels irlandeses. Una família de molts germans, units, que han treballat fort perquè van marxar d'Irlanda buscant una nova vida. El pare va acceptar venir a viure a prop de Barcelona. Entenc la mare: a mi Glasgow m'encanta, però hi fa molt fred. Del pare he heretat la passió pel Celtic de Glasgow. És el millor estadi del món. L'altre dia vaig anar a veure el Barça-Reial Societat i la forma de viure-ho és diferent. Al camp del Celtic es canta i s'anima amb el cor. Seguim tant el Celtic que els meus tiets, quan els anem a veure, no sempre ens volen deixar el carnet de soci perquè no es volen perdre ni un sol partit.

Com és que no vas apostar pel futbol?

— Ho vaig intentar, però no era prou bo. Vaig veure clar que no seria el nou Ronaldinho. De petit anava a veure amb el pare els partits del Gavà en l'època que tenia un bon equip, no com ara. I jugava a l'escola. Però a la mare no li agradava l'ambient que es vivia a vegades al futbol base, massa violent, així que va dir d'apuntar-me a fer atletisme. Els primers dies vaig anar practicant diferents modalitats, i fent una cursa de marxa, sense saber-ne gaire, ja vaig ser cinquè. I va canviar-me la perspectiva. Vaig començar a mirar vídeos per YouTube, a entrenar... Als campionats de Catalunya van arribar els primers èxits. Els amics ja van veure clar que aquesta seria la meva vida quan no volia jugar a futbol per por de lesionar-me.

La mare va tenir bon ull...

— Mèrit seu! I l'atletisme és preciós. Tant li fa si ets alt, baix, prim, gras... Tens una modalitat que pots fer, ja sigui velocitat, fons, llançaments...

La marxa és contracultural? Hi ha gent que no la vol al programa olímpic perquè diu que costa seguir tantes hores per la televisió...

— Hi ha com una campanya contra la marxa. Diuen que no és atractiva per la televisió. Com si tot fos per guanyar diners, per les audiències. No tot hauria de ser així. Si fos per audiències només es miraria el futbol. Bé, no tot, que les audiències d'un Girona-Espanyol estan bé, però segons alguns diran que no prou. Hi estic en contra. A més, una cursa de 35 km pot ser emocionant. Mira la meva final. Un japonès que és el millor del moment va primer i comet la tercera errada: s'ha de parar. I jo em trobo líder. Però tinc dos warnings per anar massa ràpid i no respectar la tècnica. Decideixo no arriscar i el brasiler i el xinès em superen. Va ser molt emocionant. Com pot ser emocionant veure Pogačar atacant a 100 km del final del Mundial de ciclisme... Però, igualment, crec que en lloc de queixar-nos, a la marxa cal aportar solucions. Per exemple: ens cal el xip que permeti amb la tecnologia detectar les errades dels corredors. Saber segur que els dos peus no toquen a terra a la vegada, no dependre de la mirada d'un jutge, que potser s'ha distret. Ens cal fer més quilòmetres a dins de l'estadi i curses en escenaris bonics. Hem d'aspirar a tenir més visibilitat, més enllà de cada quatre anys als Jocs. A vegades sembla que només importen els diners, és trist. A mi no m'importen, jo vull fer el que em fa feliç.

La marxa... i el periodisme, ja que estàs estudiant-lo.

— Vaig començar a fer publicitat i relacions públiques, perquè un amic ho estava fent... Però a mi m'agrada l'esport. Jo vull dedicar-me a alguna cosa que estigui lligada a l'esport. I vaig pensar en el periodisme.

Vas prometre que en cas de medalla aniries de Gavà a Montserrat per agrair-la a la Moreneta. Ja ho has fet?

— Encara no, cal organitzar-se. Hi aniré a peu amb amics, però no descarto fer-ho algun dia corrent, sol. Hi ha qui es talla els cabells o es fa tatuatges per celebrar una medalla. Jo la portaré a la Moreneta, que hi crec molt.